dimecres, 13 de juliol del 2011

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL


Veig que el proper Festival de Sitges homenatja, amb motiu del desè aniversari, "A.I. Inteligencia Artificial", dirigida per Steven Spielberg sobre un projecte de Stanley Kubrick i, al meu parer, un dels millors títols de la dècada, com ja vaig manifestar en fer la llista corresponent.

L'any 1982 Kubrick es va fixar en la novel·la curta de Brian Aldiss "Super-toys Last All Summer Long", sobre un nen robot programat per estimar i la relació difícil que té amb la seva mare humana, incapaç d'estimar-lo com a un fill "de veritat". Va fitxar l'escriptor perquè convertís el relat en guió cinematogràfic, però la col·laboració va durar poc, ja que Aldiss estava en desacord amb la idea de Kubrick d'integrar la història de Pinotxo en l'argument: David, el nen robot, cercaria la Fada Blava que el convertiria en nen de veritat, com en el conte de Collodi.

No era cap novetat l'interès pels contes d'en Kubrick, que acabava de dirigir "El resplandor", amb uns protagonistes anomenats Jack i Wendy, un pare malvat que volia entrar com el llop a casa de les cabretes (a cops de destral) i un nen que ideava un truc per no perdre's al laberint, com el petit Hänsel quan deixava molles de pa al bosc per trobar el camí de tornada. A més, molts dels films de Kubrick funcionen com una faula.

Sigui com sigui, el projecte es va anar ajornant. El director no trobava un guió satisfactori (després d'Aldiss, van col·laborar amb ell Bob Shaw, Ian Watson o Sara Maitland), i, a més, considerava que els efectes especials que creia necessaris per al film encara no s'havien inventat. Kubrick tenia molta paciència, podia esperar. Però aquesta virtut, com en un dels seus arguments, va convertir-se en un impediment al projecte i la raó última que anés a parar a mans de Spielberg.

Després de veure "Parque Jurásico" (1993), Kubrick va pensar que els efectes especials ja permetien mostrar d'una manera convincent el món futur on transcorreria el seu film, ja batejat com "A.I.", un món afectat pel canvi climàtic, amb un Manhattan cobert per les aigües o una ciutat per al plaer -Rouge- en què figures enormes de noies bellíssimes engolien amb les seves boques pintades de vermell les autopistes i els cotxes dels turistes que hi arribaven. Però Kubrick també volia que el nen robot fos creat digitalment i que, alhora, semblés de veritat (només havia de semblar-ho, ja que l'essència de l'argument era la impossibilitat del pobre David de convertir-se en nen de veritat). Malgrat l'esforç de gent com Chris Cunningham (que va aprofitar l'experiència per al vídeo en què la cantant Björk es transforma en robot), el director va acabar desistint i va decidir que David havia de ser interpretat per un actor (possiblement, Joseph Mazzello, el nen de "Parque Jurásico").

Problema: el rodatge es preveia llarg; Joseph Mazzello es faria gran, i se suposa que els robots no creixen.

Spielberg havia demostrat amb "Parque Jurásico" el seu domini dels efectes especials. També era un director ràpid. En el temps que Kubrick va tardar a triar els exteriors del seu projecte sobre l'Holocaust "Aryan Papers", Spielberg va acabar "La lista de Schindler", un film sobre el tema de quatre hores de durada. Circumstància que va fer que Kubrick desistís de portar a terme la seva versió i que comentés que Spielberg seria un bon director per al seu projecte "A.I.": com que el filmaria en un tres i no res, no tindria el problema de l'envelliment del jove protagonista; a més, no seria tan "rígid". No sabem què volia dir exactament amb això de la rigidesa, però possiblement Spielberg tingués més facilitat per fer que els espectadors empatitzessin amb la història i els personatges, i no devia anar errat a la vista dels resultats.

Ja coneixem la resta: Kubrick va morir abans de veure estrenada "Eyes Wide Shut" i Spielberg va heretar el projecte d'"A.I.", que va veure finalment la llum l'any 2001, no sé si per casualitat o no.

Jutjar què hi ha de Kubrick i què li devem al seu successor és un exercici arriscat, però cal dir que la pel·lícula resultant no s'allunya gaire de l'argument preparat per Stanley Kubrick. Les diferències més notables es refereixen a la desaparició de la Zona Zero, un indret aïllat per la radioactivitat, habitat per monstres i mutants, que David i Gigolo Joe visiten i on una colla de robots continuen amb la investigació dels seus creadors sobre la possibilitat que els robots desenvolupin creences irracionals que donin resposta a emocions pròpies dels humans. Pel que fa al final (no contineu llegint aquest paràgraf si no l'heu vista), amb el retrobament amb la mare, ressucitada per un dia, Kubrick dubtava entre el final feliç que figura al seu guió (la mare no torna a morir) i un altre de més trist en el qual David perd Mònica per segona vegada. Spielberg va aconseguir la proesa de renunciar al final maco i mantenir el que dictava la lògica però convertint-lo en emotiu i esperançador, amb el triomf del petit David, que aconsegueix d'alguna manera acompanyar la seva mare en el somni etern després d'haver viscut amb ella el dia més feliç de la seva llarga vida (més de dos mil anys).

El disseny artístic venia dictat per les instruccions de Kubrick, plasmades en excel·lents dibuixos de Chris Baker, i es va seguir bastant al peu de la lletra. Fins i tot el globus en forma de lluna en què viatja el caçador de la Fira de la Carn i que sembla un autohomenatge del creador d'"E.T.", ja figura en el guió de Kubrick.

Reconeixem igualment l'estructura simètrica, la divisió en blocs i les el.lipsis brutals típiques de Kubrick. Temes recurrents com el grup familiar en situació de desequilibri, la visió dels homes com a depredadors, o el mateix nucli de l'argument: la paradoxa del robot David, manipulat pel seu germà humà que es desplaça amb l'ajuda d'unes pròtesis que fan que sembli ell, la màquina; la reflexió sobre els límits de la intel·ligència artificial, amb un protagonista que, com el HAL 9000 de "2001", té sentiments, però, a diferència d'aquella genial contribució de Kubrick, està dissenyat amb forma humana i no és un psicòpata sinó la representació més pura de la innocència i de l'amor incondicional.

Perquè "A.I." és, fonamentalment, una història d'amor. L'amor que sent un nen cap a la seva mare.

Si definim l'estil de Kubrick com a rigorós i el de Spielberg com a enèrgic, podem concloure que, en la primera meitat del film, senzillament extraordinària, Spielberg es mostra solvent fent de Kubrick. Però, a partir del moment en què David es queda sol -en companyia de Teddy i Gigolo Joe- i viu la gran aventura de sobreviure en un món hostil mentre cerca la Fada Blava, el film s'assembla força a les pel·lícules més trepidants del californià. Però la contribució més evident de Spielberg rau en la seva habilitat per encomanar sentiments positius. Sóc conscient que molts consideren que la primera meitat és superior i que cap al final predomina una mirada ingènua, més pròpia del vitalista Spielberg; però no puc criticar les coses que m'emocionen fins a la llàgrima, i la mitja hora final d'"A.I." n'és una d'elles.

Podríem pensar que el gran perjudicat en la peripècia d'aquesta producció va ser el pobre Joseph Mazzello, que després d'estar a punt de treballar amb Kubrick a "A.I." o a "Aryan Papers", es va veure relegat en favor de Haley Joel Osment, en el cim de la seva popularitat després de l'èxit d'"El sexto sentido". Però el pas del temps ha afavorit el primer, contractat novament per Spielberg per a la producció televisiva "The Pacific", mentre que el segon ha hagut de pagar el peatge de tot nen prodigi i s'ha convertit en un adolescent ressentit i alcohòlic.

I per acabar aquest post sobre intel·ligència artificial, vull fer esment de la darrera contribució cinematogràfica al respecte: un film de trenta minuts de durada de Spike Jonze ("On viuen els monstres"), que es titula "I'm Here", producció de l'any 2010, que és extraordinari, tota una sorpresa, i que és també una gran història d'amor. Us deixo l'enllaç per si voleu gaudir-ne (i que el David Amorós em disculpi si li he aixafat alguna proposta per a la seva secció de curtmetratges):

http://www.imheremovie.com/

5 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

A mí esta peli no me llegó. Un saludo, ricard

Sandra Mantas ha dit...

Ja et val. Ara que faré quan estreni peli Jonze, ja,ja. Tinc aquest curt des de fa temps pendent (buscava si tenia uns subtítols en castellà dignes abans de veure'l amb el meu massa pobre anglès) perque he sentit que val molt la pena. Respecte a A.I. sóc dels que com dius vaig disfrutar molt durant bona part del metratge però em vaig sentir indignat per un final que em va semblar massa sentimental. Potser la torni a veure a Sitges, a veure si deu anys després canvio d'opinió. Una abraçada.

ricard ha dit...

Javi: Soy consciente de que es una película bastante atípica y que puede generar cierto rechazo; pero también alguna adhesión bastante incondicional, como en mi caso.

Por cierto, ¿has visto el corto? No te lo pierdas.

David: Potser sóc indulgent amb Spielberg quan es posa sentimental. Però m'agrada que em facin plorar... al cinema.

El curt de l'Spike Jonze l'he vist només en aquesta versió sense subtítols; hi és a YouTube, però amb molt mala qualitat d'imatge. Diu el meu fill, que és el descobridor d'aquesta joia, que la versió HQ havia tingut subtítols en algun moment, però per algun motiu desconegut desapareixen. Ell m'ha ajudat amb els diàlegs, perquè el meu anglès tampoc no és gran cosa.

Gerry ha dit...

Amb aquest curtmetratge sens dubte Spike Jonze fa gala del seu indiscutible talent i d'un estil cinematogràfic i narratiu força personal ja observat a "On viuen els monstres" (2009).

ricard ha dit...

Tens molta raó, Gerry. Aquest paio és un geni!