Les tropes de Napoleó es retiren de Rússia enmig d'un hivern inclement. Uns quants soldats, oficials i cavalls s'han refugiat en una casa i, com que ja no hi cap ningú més i els de fora volen entrar per no morir de fred, barren les portes amb claus. De sobte, esclata un incendi a la casa. No hi ha temps d'escapar i els de dintre moren cremats mentre els soldats a l'exterior s'apropen tant com poden per gaudir de l'escalfor. Alguns aprofiten per rostir carn de cavall clavada a la punta de les seves espases.
Aquesta escena tan crua no us la puc mostrar perquè només existeix sobre el paper. Forma part del guió que Stanley Kubrick va deixar escrit el setembre del 1969 per al seu projecte més cobdiciat: posar en imatges la vida de Napoleó.
Després de l'èxit obtingut per "2001: Una odisea del espacio" (1968), MGM va anunciar que li produïa a Kubrick "Napoleó". Però van canviar els executius i la cosa es va refredar, primer només una mica i ja del tot després del fracàs de "Waterloo" (1970), de Sergei Bondarchuk.
L'escena que hem comentat, com les millors ideades per Kubrick, mostra un contrast i una dualitat; contrast entre la calor i el fred extrems; el foc és la mort per a uns i la vida per a uns altres. I és un comentari cínic sobre l'instint de supervivència, com el que conduïa HAL 9000 a carregar-se els astronautes per salvar la màquina.
El guió, que podeu trobar íntegre a Internet, explica la vida de Napoleó Bonaparte des que era petit fins a la seva mort a l'illa d'Elba, a través d'una estructura simètrica característicament kubrickiana. És curiós com moltes de les idees i escenes seran aprofitades en films posteriors; evidentment, hi ha disfresses, banyeres, una representació teatral, sexe i violència, però fins i tot una vetllada en què tres parelles fan l'amor davant d'una audiència a la sala d'un palau, com en l'orgia d'"Eyes Wide Shut". L'escena en què el fill de Napoleó és passejat en un carruatge conduït per dos xais apareix idèntica a "Barry Lyndon".
I és amb "Barry Lyndon" que és més fàcil establir comparacions. De fet, podríem arribar a pensar que la va fer només per aprofitar moltes de les idees visuals que ell i John Alcott havíen pensat per a "Napoleó", doncs el film transcorre en una etapa històrica molt propera i ja estava prevista la filmació amb la llum de les espelmes. És igualment la història d'un home que viu una ascensió i una caiguda meteòriques a causa de la seva ambició, còmplice i víctima alhora de la hipocresia i les intrigues dels poderosos. Les veus en off dels protagonistes i la d'un narrador omniscient, recursos usats a "La naranja mecánica" i a "Barry Lyndon", tenen un pes específic que sembla fins i tot excessiu.
Dualitat i paradoxa són molt presents en la història d'un personatge històric que pot ser tímid i ingenu (al principi) i fred i calculador més endavant. Resulta molt curiosa la utilització que fa el guió, més enllà de l'escena que hem comentat, del fred i de la calor com a elements dramàtics: en un dels seus primers hiverns a l'escola militar, Napoleó, que prové de la càlida Còrsega, se sorprèn en veure glaç per primera vegada, a la seva gerra d'aigua; a la primavera, passeja amb una noia de bona família amb qui manté una relació molt casta i, en l'escena següent, coneix una prostituta a Lió sota una nevada intensa (com Bill Harford a "Eyes Wide Shut"); aquestes dues classes d'amor, en principi poc compatibles, confluiran en la seva relació tempestuosa amb Josefina. En la reunió que manté a la seva tenda de campanya amb l'emperador austríac mort de fred, l'adverteix que no es pot fer la guerra sense dur roba interior d'abric. Això no impedirà que, més endavant, l'hivern rus delmi les seves tropes; el fred determina la derrota, mentre que les seves campanyes victorioses van transcórrer en llocs calorosos, com Itàlia o Egipte.
Kubrick volia demostrar amb la seva pel·lícula la intel·ligència de Napoleó, però també com el seu talent no va impedir que cometés l'error imperdonable de creure que podia conquerir Rússia i el món. No sabem si Kubrick era conscient que el mateix li podia haver passat a ell: "2001", una superproducció experimental, havia estat un èxit contra tot pronòstic. L'hauria acompanyat la mateixa sort amb "Napoleó"? Com hauria reaccionat el públic davant d'una lliçó d'història de tres hores de durada? Mai no ho sabrem, i al director no li va passar com als seus personatges i la seva trajectòria va ser bastant reeixida fins a la fi dels seus dies, amb pocs alts i baixos.
4 comentaris:
No sóc massa, per no dir gens, expert en cinema ni tinc la suficient paciència, coneixements ni memòria cinematogràfica per saber “deconstruir” les pelis trobant-hi referències, avaluant el tipus de llenguatge visual, etc.
Faig aquesta intro perquè, tot i que ubicaria les pelis d’en Kubrick dins d’un estil cinematogràfic més d’autor,que segurament es fa de més bon gaudir si ets un espectador amb cert bagatge, totes i cadascuna de les pelis que li he vist m’han deixat bocabadat. Especialment Barry Lindon.
Em succeeix una cosa molt similar amb el cinema d’en Peter Greenaway. Sé que a les seves pelis se m’escapen un bon grapat de coses però, tot i així, m’hi quedo enganxat.
Per gaudir d'una pel·lícula no cal entrar a analitzar-la. Si és bona, t'agradarà encara que no sàpigues explicar el perquè. Fins i tot, diria que és un problema conèixer molt l'obra d'un director perquè, sense pretendre-ho, desvies l'atenció cap a detalls autorals que, moltes vegades, només tenen un interès anecdòtic, i, mentrestant, perds una mica el fil de la trama.
Ara bé, una vegada has gaudit de la pel·lícula, és una distracció afegida deconstruir-la, com tu dius, buscar els elements que indentifiquen l'autor. I, en el cas de Kubrick, són tan evidents, tan recurrents i tan nombrosos, que resulta un exercici fascinant. I, no ens equivoquem, no vull dir que les seves pel·lícules siguin bones només per aquest motiu, que fins i tot podria arribar a ser un handicap si no anés acompanyat d'una història interessant i ben explicada.
Després d'aquest rotllo, et convido a visitar la sèrie "Kubrick de la A a la Z" -enllaç a la dreta- que il·lustra una mica al respecte.
Sí que podría haber estado bien una peli de un personaje tan cinematográfico (la épica en el cine, ya se sabe) como Napoleón, sobre todo dirigida por el genio de Kubrick. Barry Lyndon demostró de alguna manera que Kubrick podía hacer una gran peli con Napoleón, cogiendo algunos de sus aspectos de dirección artística y formalidades visuales de realización. La escena que comentas podía ser de alucinar de haberla hecho como tenía pensado el director.
Muy buena entrada, ricard. Nos vemos.
Una lástima que Kubrick no hubiese llevado adelante proyectos como éste, o su película sobre el Holocausto.
Claro que, si hubiese hecho "Napoleón", quizás no hubiese dirigido "La naranja mecánica" o "Barry Lyndon", y eso también hubiera sido una lástima, ¿verdad?
Un saludo, Javi.
Publica un comentari a l'entrada