diumenge, 30 de maig de 2010

SCOTT VS. KUBRICK

En una escena de "Robin Hood", sona la peça musical "Women of Ireland", de Seán Ó Riada, que també va utilitzar Kubrick per il·lustrar a "Barry Lyndon" l'enamorament de Barry al principi del film.

Als inicis de la seva carrera, semblava que Kubrick fos la inspiració de Ridley Scott:

"Los duelistas" ens recorda en molts aspectes "Barry Lyndon", estrenada només dos anys abans.

Com el mestre, Scott no va tenir problemes en saltar del segle XIX al XXI, i en els dos següents films, "Alien" i "Blade Runner", s'endinsava en el gènere de la ciència-ficció. L'escena inicial de la primera recordava la nau de "2001" i els seus astronautes en hibernació. A "Blade Runner", va fitxar per al paper de Tyrrell, el creador dels replicants, a Joe Turkel, que havia treballat amb en Kubrick a "Senderos de gloria" i més recentment a "El resplandor", en el paper del bàrman Lloyd; recordem que jugava a escacs amb el replicant Batty, que era el joc predilecte d'en Kubrick. I les imatges finals de la primera versió de "Blade Runner", quan Deckard i Rachael sobrevolen les muntanyes, són descarts d'"El resplandor" (les preses de les Rocalloses des d'un helicòpter).

També com en Kubrick, Scott ha dirigit thrillers ("Black Rain"), cinema bèl·lic ("Black Hawk derribado") i un peplum ("Gladiator"). No obstant això, a hores d'ara resulta difícil considerar-lo un autor i més aviat caldria qualificar-lo d'artesà tot-terreny. Si Kubrick li ha servit, doncs, d'inspiració, s'ha quedat molt lluny del seu mestre; però cal reconèixer que és força més prolífic, i ha aconseguit, amb la canònica "Blade Runner", desbancar "2001" en algunes enquestes sobre el millor títol de ciència-ficció de la història.

Els lectors avisats ja haureu observat que la fotografia del meu perfil és una imatge de "Blade Runner", però també he deixat clar -em penso- que "2001" continua sent la meva preferida d'entre les dues. És perquè vaig néixer als seixanta.

dissabte, 29 de maig de 2010

ROBIN HOOD


Ara que tothom parla del dèficit i de les mesures d'en Zapatero, aquest film ens recorda que no es tracta d'un problema nou en la història de la humanitat. Quan a l'Anglaterra del segle XII, el rei Ricard moria tornant de les Creuades, el seu germà Joan va tenir un goig sense alegria ja que, després de ser coronat, es va trobar que, amb el dispendi per les vacances a Palestina del finat i de tots els aventurers que l'acompanyaven, no li havia deixat ni cinc de calaix.

Llavors, no es va conformar amb abaixar un cinc per cent el sou dels funcionaris. Va obligar els súbdits a pagar impostos, que volia dir robar-los directament qualsevol cosa que tingués algun valor, fins i tot el menjar.

Apart d'assabentar-nos d'aquestes i d'altres qüestions històriques -Ridley Scott, com afirma en una entrevista a La Vanguardia, vol que la gent aprengui coses quan va al cinema-, passarem l'estona relativament entretinguts en una imitació de "Gladiator" ambientada uns quants segles més tard, en què ens trobem igualment amb un monarca enemistat amb la seva família i gelós d'un guerrer més xulo que ell, que torna a tenir la cara d'en Russell Crowe. I la pel·lícula acaba on començaven totes les altres que s'han fet sobre el legendari personatge, amb l'arquer amagant-se al bosc de Sherwood disposat a fer-li la vida impossible al sheriff més conegut de la història amb permís de Wyatt Earp.

dimarts, 25 de maig de 2010

CATERINA VA IN CITTÀ


Dins del cicle "Nou cinema italià" al Canal 33, hem descobert aquesta pel·lícula dirigida l'any 2003 per Paolo Virzì, que adopta la forma d'una comèdia adolescent per oferir un discurs molt interessant, sobre com la societat moderna s'estructura en un sistema de castes en què els grups socials no vénen determinats per les ideologies (i això que a Itàlia, com ens ho pinten, el personal és força extremista), sino pel poder adquisitiu.

Ja sé que això no hauria de ser una sorpresa, però està bé que, de tant en tant, ens ho recordin. Podem conformar-nos i tirar endavant, com fa la protagonista, o caure en una profunda depressió, com son pare (Sergio Castellitto), la qual cosa tampoc no és aconsellable.

dissabte, 22 de maig de 2010

LA CINTA BLANCA


La darrera pel·lícula de Michael Haneke ens parla novament de la violència i la maldat que són inherents a l'ésser humà.

Els crítics han comentat que "La cinta blanca" tracta sobre els orígens del nazisme, i aquesta no sembla una lectura gratuïta, atesa la manera com Haneke enllaça els fets de ficció amb l'assassinat de l'arxiduc que va provocar la Primera Guerra Mundial; tanmateix, els nens del poble protestant on transcorre l'acció, tan inquietants com els d'"El pueblo de los malditos", semblen ferms candidats a futurs oficials de les SS; i el subtítol que apareix al cartell i als crèdits, inintel·ligible per als no germànics, sembla un advertiment especialment dirigit al poble alemany. No obstant tot això, Haneke ha negat que sigui aquest el missatge del film. Tampoc no té gaire importància: aquesta història de pecats públics i privats i de càstigs que poden ser exemplaritzants, executats a plena llum del dia i legimitats per la rigidesa luterana i el sistema de castes que regeix en el petit poble, o bé infligits a l'empara de les ombres de la nit i pertorbadors de l'aparent pau social, és una història que pot ser universal i intemporal i que ens enfronta a les nostres pors més atàviques, com quan el nen, de nit, recorre casa seva cercant consol i només troba l'evidència d'un secret terrible.

També pel que fa a l'aspecte formal de "La cinta blanca", la seva insòlita perfecció, la seva impressionant fotografia en blanc i negre, la seva brutal intensitat narrativa (Déu meu, alguns la consideraran "lenta"!), situen el film, la nostra memòria d'aquest film desassossegador, en un lloc llunyà en el temps, potser al costat de les grans obres mestres del cinema europeu que eren freqüents ara fa uns cinquanta anys.

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z": EPÍLEG

Fer muntatges de les pel·lícules de Kubrick, tan atractives visualment, és una tasca agraïda i a Internet en trobarem molts exemples. N'he triat un de força enginyós que podria servirà d'epíleg de la sèrie "de la A a la Z":

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z": ÍNDEX

Els diferents capítols de la sèrie contenen fragments de les següents pel·lícules:
Atraco perfecto (1956), Senderos de gloria (1957), Espartaco (1960), Lolita (1962), ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú (1964), 2001: una odisea en el espacio (1968), La naranja mecánica (1971), Barry Lyndon (1975), El resplandor (1980), La chaqueta metálica (1987) i Eyes Wide Shut (1999).

Capítol 1: Arma (durada 7'16") - Fragments de: 2001, La naranja mecánica (2), El resplandor, La naranja mecánica, Teléfono rojo, La chaqueta metálica, Teléfono rojo, 2001 (3), La naranja mecánica, 2001, La chaqueta metálica, El resplandor, Eyes Wide Shut.

Capítol 2: Assalt (durada 3'43") - Fragments de: Senderos de gloria, Barry Lyndon, Teléfono rojo, La chaqueta metálica, La naranja mecánica, 2001, El resplandor, Eyes Wide Shut.

Capítol 3: Bany (durada 6'08") - Fragments de: Espartaco, Lolita, La naranja mecánica, Barry Lyndon, El resplandor, Eyes Wide Shut (2), 2001.

Capítol 4: Càstig (durada 6'46") - Fragments de: Barry Lyndon, La naranja mecánica, La chaqueta metálica, Eyes Wide Shut, Senderos de gloria, Espartaco.

Capítol 5: Cercle (durada 6'00") - Fragments de: 2001, Teléfono rojo, Lolita, Eyes Wide Shut, 2001, Senderos de gloria, La naranja mecánica, Barry Lyndon, La chaqueta metálica, El resplandor.

Capítol 6: Comunicació (durada 15'36") - Fragments de: Teléfono rojo (2), 2001, El resplandor, La chaqueta metálica, Eyes Wide Shut (3), 2001.

Capítol 7: Destí (durada 4'19") - Fragments de: Atraco perfecto, Lolita.

Capítol 8: Disfressa (durada 4'03") - Fragments de: Atraco perfecto, Lolita, La naranja mecánica, Eyes Wide Shut, Barry Lyndon (2).

Capítol 9: Família (durada 6'06") - Fragments de: Barry Lyndon, Eyes Wide Shut, Lolita, 2001, La naranja mecánica, Barry Lyndon, El resplandor.

Capítol 10: Guerra (durada 3'22") - Fragments de: Espartaco, Barry Lyndon, La chaqueta metálica.

Capítol 11: Llenguatge (durada 5'36") - Fragments de: Barry Lyndon, La chaqueta metálica, Lolita, Senderos de gloria, El resplandor.

Capítol 12: Màquina (durada 2'32") - Fragments de: Espartaco, La chaqueta metálica, Teléfono rojo.

Capítol 13: Mort (durada 2'51") - Fragments de: 2001, Eyes Wide Shut.

Capítol 14: Representació (durada 4'06") - Fragments de: Espartaco, Barry Lyndon, Lolita, La naranja mecánica, Eyes Wide Shut, La naranja mecánica.

Capítol 15: Simetria (durada 49") - Fragments de: Atraco perfecto, El resplandor.

Capítol 16: So (durada 4'51") - Fragments de: El resplandor, 2001, La naranja mecánica, Barry Lyndon.

Capítol 17: Temps (durada 5'39") - Fragments de: 2001, La naranja mecánica, El resplandor, 2001.

Capítol 18: Viatge (durada 3'34") - Fragments de: Eyes Wide Shut, El resplandor, Teléfono rojo, 2001, Teléfono rojo.

divendres, 14 de maig de 2010

DE LATIR MI CORAZON SE HA PARADO


Més cinema francès!

Abans d'"Un prophète", Jacques Audiard va realitzar l'any 2005 aquesta pel·lícula de títol singular i argument encara més insòlit: un jove que és tot nervi, orfe de mare i que manté una relació complicada amb un pare expert en embolics, es dedica a negocis immobiliaris més aviat tèrbols i a vagar per bars i discoteques a les estones lliures, en companyia d'un soci calavera; un dia, la vena artística que li ve per part de la seva mare emergeix per una escletxa en el seu present sòrdid i sense expectatives i decideix provar sort com a pianista clàssic.

El film parla, en definitiva, de la dificultat de fabricar-nos un destí diferent d'aquell que ens marquen l'herència i les circumstàncies, i certifica amb les seves escenes tenses i alhora fluides que Audiard és un narrador de raça.

dissabte, 8 de maig de 2010

EL PRIMER DIA DEL RESTO DE TU VIDA


Aquesta mirada sobre la institució familiar no és necessariament original i fins i tot resulta una mica cursi. Però -deu ser que jo tinc debilitat pel cinema francès-, el segon film del senyor Rémi Bezançon em va enganxar força, gràcies sobretot a algunes escenes de les més romàntiques que recordo haver vist últimament: quan el fill bohemi perd el número de telèfon de la noia que ha conegut en un concurs de guitarra fantasma (sic) i, sis anys més tard, el recorda de sobte i hi truca... O l'escena al final, quan la mare desinfla el coixí que la filla va regalar al pare perquè no se li cansés l'esquena en conduir el seu taxi, i sent l'aire que surt com si fos una carícia pòstuma.

Vaja, que gairebé li perdono que acabés convertint-se en un al·legat anti-tabac d'allò més furibund.

diumenge, 2 de maig de 2010

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 15: SIMETRIA

video

Aquesta entrada de la sèrie "Kubrick de la "A" a la "Z"" és ben curta i podia haver estat la més llarga, perquè els exemples d'enquadraments simètrics són infinits. Afegirem que la simetria no només està en l'aspecte visual: a partir de "2001" i, sobretot, "La naranja mecánica", també l'estructura dels seus films s'ordena en una perfecta simetria, una separació en dues meitats, cadascuna de les quals és el reflex de l'altra.

"2001" conté dos salts evolutius en cada extrem de la narració, més dos episodis centrals: el viatge a la Lluna i el viatge de la nau Discovery cap a Júpiter.

En la primera meitat de "La naranja mecánica", Alex i els seus droogos visiten i estomaquen un pobre captaire i assalten la casa d'un escriptor i violen la seva dona. Després, Alex resol amb la violència una disputa interna de la banda.

Després del tractament Ludovico, Alex retroba el captaire, els seus companys -que ara són policies- i l'escriptor; però, a diferència de la primera meitat de la pel·lícula, ara és ell qui rep totes les patacades. La incapacitat d'exercir la violència el converteix en víctima.

A "Barry Lyndon", la primera meitat mostra l'ascens social del protagonista, que culmina amb el seu casament amb Lady Lyndon. La segona part, narra la seva caiguda en desgràcia.

La primera meitat de "La chaqueta metálica" explica com la instrucció transforma els marines en perfectes màquines de fer la guerra. La segona meitat, mostra el funcionament dels soldats-màquina en el combat (no tan eficaç com calia esperar).

"Eyes Wide Shut" comença amb una festa a casa del milionari Ziegler; després, Harford discuteix amb la seva dona i passa la nit fora de casa; és temptat per la filla d'un pacient, una prostituta, la filla adol·lescent del venedor de disfresses i acaba assistint a una orgia en una mansió dels afores. A la segona meitat del film, Harford busca respostes i recorre novament els indrets que va visitar la nit anterior: a la llum del dia i sense disfresses, tot resulta diferent; finalment, retorna a la casa de Ziegler i allà obté algunes respostes (però no totes).

"El resplandor" deu ser l'únic dels seus darrers films que no respon a aquesta estructura. En ser un film d'horror, necessita un crescendo narratiu que casa malament amb la simetria. Però no oblidem que allò que els passa als Torrance és el reflex d'una història anterior, quan un altre vigilant va matar amb una destral les seves dues filles bessones.

dissabte, 1 de maig de 2010

CINEMA CATALÀ: DUES RARESES

Abans d'ahir, tot fent zapping, vaig ensopegar amb una pel.lícula per la qual sempre havia sentit curiositat: "Hot Milk" (2005), llargmetratge dirigit per l'inefable Ricardo Bofill junior.

Era tan dolenta com prometia, potser més, i no obstant això, la seva singularitat va provocar-me una estranya fascinació. No puc resistir la temptació de parlar-ne.

I tampoc no puc resistir una temptació encara més malsana, que és aprofitar l'avinentesa per comparar aquesta raresa amb un altre títol també força insòlit del cinema català com és "Honor de cavalleria" (2006), d'Albert Serra, per assenyalar-ne les diferències però també les moltes similituds que hi trobo. Sóc conscient que aquest atreviment pot ocasionar-me l'hostilitat d'alguns lectors, ja que, mentre que pot semblar lícit fer mofa de les vel·leïtats cinematogràfiques d'en Bofill, la crítica francesa i bona part de la catalana han elevat als altars l'obra del gironí (la qual cosa m'avanço a dir que em resulta força incomprensible). No m'ho tingueu en consideració: no pretenc pas tenir raó, però de vegades és útil portar la contrària i relativitzar els punts de vista.

Parlem primer de les diferències, que són força evidents:

- "Honor de cavalleria" pren com a referents els clàssics més incontestables: la novel·la del Quixot en el fons, el primitivisme passolinià en la forma. "Hot Milk", en canvi, no oculta certa voluntat de denúncia d'un univers molt més contemporani: les criatures de la nit eivissenca, la seva degeneració. Confesso que em va sorprendre el punt de vista tan conservador del seu director, al qual suposàvem afeccionat al desgavell nocturn. Quant a la forma, el moviment i la discontinuïtat narrativa, són aquí la norma, quan allà ho era la contemplació serena.

- "Honor de cavalleria" es beneficia d'una fotografia excel·lent d'Eduard Grau i un notable tractament del so. La factura de "Hot Milk" és molt més matussera, tot i que es nota l'esforç en la post-producció per millorar l'aspecte visual.

Què tenen, doncs, en comú?

- Les dues són produccions fetes amb pressupost visiblement escàs i en format digital.
- Les dues són òperes primes.
- Les dues tenen uns diàlegs estranys.

En el cas de "Hot Milk", Bofill diu que la van fer sense guió, tot i que els crèdits n'assenyalen un escrit pel mateix director i un de la colla; jo crec que sí que hi havia guió, però tan maldestre que fins i tot són lamentables les dissertacions del personatge que fa Enrique San Francisco, quan ell mateix ja és un personatge i si hagués improvisat qualsevol parida segurament hauria fet més gràcia; les aportacions dels dos penjats que interpreten (és un dir) Eloy Yebra i Zoe Berriatua provoquen vergonya aliena. Però allò més molest és la voluntat de construir una mena de conte moral edificat sobre el tòpic més carrincló.

El director d'"Honor de cavalleria" també presumeix de rodar sense guió. I tampoc no m'ho crec. Els escassos diàlegs, que es poden resumir en allò de "Santxu, porta'm la llança", "Santxu, banya't" i "Santxu, menja una nou", i les rèpliques corresponents del Santxu: "No"; "No"; "No", no poden ser fruit de la improvisació. La gent no parla així. Pel que tinc entès, els senyors (no en podem dir actors) que fan de Quixot i Sancho Panza són, respectivament, un borratxo i un discapacitat del poble de l'Albert Serra; si haguessin improvisat, vull dir si haguessin estat capaços d'improvisar, haurien dit coses amb més contingut. Per força!

- Les dues són obres "d'autor".

Tant Bofill com Albert Serra es preocupen de fer-nos saber que ells són autors. Bofill capgira les imatges d'un mateix pla, o fa avançar i retrocedir l'acció dins d'una mateixa escena, com aquella en què el pretendent de la Star resta amagat dins l'armari mentre la pretendenta li fa saber a la pagesa que el seu germà és gai però no vol "sortir de l'armari" (també una demostració que hi ha un guió -insolvent, però guiò-). Al seu torn, Albert Serra es permet audàcies com filmar una escena nocturna en què veiem la silueta del Quixot en silenci, sense moure's, el temps suficient perquè la lluna travessi tot l'enquadrament.

En certa manera, les llargues escenes de flaixos i soroll al Pachà d'Eivissa a "Hot Milk", i les llarguíssimes escenes de camps en silenci a "Honor de cavalleria", busquen el mateix: endinsar-nos en un món de sensacions, fer cinema no narratiu.

Sens dubte, Albert Serra reinventa el cinema no narratiu. Tant a "Honor de cavalleria" com a "El cant dels ocells", aconsegueix filmar el no-res més absolut. Un amic meu, admirador del gironí, opina que la genialitat d'"Honor de cavalleria" consisteix en què mostra allò que el llibre ha omès: "Mai no t'has preguntat què feien els personatges del Quixot entre batalla i batalla?" Albert Serra té la resposta: res.

Finalment, volia dir que els dos autors d'aquests incunables són encara més curiosos que els seus films, que ja és dir. Estranyament, no he trobat a YouTube cap entrevista amb Ricardo Bofill que li faci justícia, i m'he hagut de conformar amb una imitació de Bruno Oro. He de dir que li tinc certa simpatia al Ricardito: em sembla un xicot amb poc talent però bones intencions, acomplexat per l'ombra de la genialitat paterna.

En el cas de l'Albert Serra, no hi ha hagut aquest problema. Les entrevistes són impagables i evidencien que és un personatge contradictori a qui només pots estimar o odiar, potser les dues coses alhora.