dilluns, 20 de desembre del 2010

BALADA TRISTE DE TROMPETA


Si la visió/audició d'aquesta cançó de Raphael us ha provocat una sensació semblant a rebre una puntada de peu als budells, heu de saber que la darrera pel·lícula d'Álex de la Iglesia, "Balada triste de trompeta", la pren com a referent i també va directa a l'estòmac.

Això no vol dir que no us la recomani; ans al contrari: "Balada triste de trompeta" és un dels títols importants del cinema espanyol. Una pel·lícula excessiva, sense que això sigui necessàriament un defecte, estructurada circularment sobre les imatges terrorífiques de Santiago Segura fent de pallasso milicià que, l'any 1937, es carrega mig exèrcit franquista amb un matxet, i de Carlos Areces amb el rostre deformat per la sosa càustica, vestit de pallasso amb un hàbit de bisbe i disparant a tort i a dret amb dues metralladores, mentre ETA fa volar el cotxe de Carrero Blanco, l'any 1973. Els números invertits (37-73), que representen l'inici i la decadència del franquisme, simbolitzen prou bé el joc de miralls que és la història de dos pallassos (Areces i Antonio de la Torre) enamorats d'una trapezista (Carolina Bang), antagònics i alhora intercanviables, enfrontats fins a la destrucció, com un símbol de les dues Espanyes. De la Iglesia barreja tots aquests elements (la violència, Franco, el circ, el sexe) amb el seu habitual estil, entre l'esperpent i el gore, i aconsegueix un còctel estimulant, fascinant a estones, una mica indigest, que recorda qualsevol dels seus anteriors films -sobretot "Muertos de risa" (1998), per raons bastant òbvies-, però també clàssics del terror com "El fantasma de la ópera", "Frankenstein", "Freaks" o "Los chiripitifláuticos". I el final amb els protagonistes enfilats dalt d'un edifici o monument segueix la tradició d'"El día de la bestia" o "La comunidad". En treu molt partit d'El Valle de los Caídos, però el millor gag respecte a aquest mausoleu vergonyant continua en poder de Santiago Segura: l'enterrament del gos "Franco" a la platja, a "Torrente 2: Misión en Marbella".

3 comentaris:

MIREIA ha dit...

És una pel.li brutal, fascinant... em va encantar!, tot i que reconec que és molt bèstia. Per cert, estic d'acord que a la segona part decau una mica, però això passa amb gairebé totes les pel.lis d'Alex de la Iglesia, exceptuant potser "La comunidad", que per a mi és la més rodona de la seva filmografia. Magnífics Antonio del Real (que a "Gordos", en canvi, no em va acabar de convèncer) i, sobretot, Carlos Areces.

Antoine Doinel ha dit...

Ayer la vi en el cine, bueno en realidad la sala era una mierda (con perdón) de chica y encima el proyeccionista no había cuadrado la imagen, así que me dieron ganas de bajármela en screener (cosa que nunca he hecho, dvdrip si XD), bueno que me pierdo... la cosa es que me di cuenta que estaba descuadrada y me iba a levantar a la cabina de proyección cuando aparecieron una línea de créditos apabullantes, así me quede inmóvil un rato,pero al poco me empezó a parecer raro todo un poco, lo primero el montaje, del que tenía la sensación de que en algún momento iba a pasar algo que lo justificaría, pero nunca llegó, luego los diálogos... muy chirriantes como el guión en si... no se el conjunto de todo me pareció mediocre, nunca me engancho la historia y claro que hay destellos de calidad pero no salvan el conjunto.
Por cierto últimamente no me paso mucho por aquí porque estoy más liado que un trompo en estas fechas XD, felices fiestas ricard y sigue así que da gusto pasarse por aquí.

ricard ha dit...

Pues nada, Felices Fiestas.

Por cierto, dentro de poco tocará hacer alguna lista de mejores/peores películas y esas cosas que se hacen con el nuevo año, ¿no?