dilluns, 6 de desembre de 2010

UN PROFETA


Com que veiem més aviat poc cinema francès (fins i tot jo, malgrat la meva declarada admiració cap a aquesta cinematografia), tendim a pensar que només saben fer comèdies o drames metafísics. I oblidem la seva gran tradició de cinema policíac -el "polar"-, tot i que els temps d'en Melville ja semblen molt llunyans.

Però ara tenim Jacques Audiard. El seu penúltim treball, "De latir mi corazón se ha parado", ja revelava un narrador de primera categoria. "Un profeta" (2009) confirma i eleva aquella impressió; amb el vigor i la concisió dels clàssics, però mitjançant un estil que no s'assembla a cap altre, a la vegada minuciós i fluïd, relata una història de gènere carcerari: la peripècia vital de Malik El Djebena, un àrab que ingressa als divuit anys a la presó, sense passat i aparentment sense futur, i que, malgrat no saber llegir ni escriure, aconsegueix sobreviure i, fins i tot, prosperar, en un lloc on impera la llei de la selva, gràcies a la seva intel·ligència natural i a un sisè sentit que li valdrà el qualificatiu que dóna títol a la pel·lícula.

"Un profeta" documenta les difícils condicions de vida a les presons franceses, però no cau en l'error de voler ser un film denúncia. És una bona cinta policíaca, plena de tensió i violència, però tampoc no és un simple film d'acció. Abans que res, és el retrat d'un personatge, de les seves circumstàncies (difícils) i dels seus sentiments més íntims, com en la tradició literària dickensiana però narrat amb la llibertat pròpia del nou mil·leni. "Un profeta" és cinema del futur.

2 comentaris:

Antoine Doinel ha dit...

Me encanto la peli, pero me da la impresión de que aun no hemos visto el tope de Audiard, quiero decir que tecnicamente es un trabajo de matrícula, pero el guión se vuelve inverosímil y algo pesado en los últimos 20 o 30 minutos. Me pregunto si se vendió demasiado al espectador o no supo cómo resolverlo en la misma tónica de la obra. Aun así ya digo, me encanto y espero ver más cosas de este director.

ricard ha dit...

No sé si era o no verosímil la última parte de la película porque -lo reconozco- me perdí un poco en la estrategia del protagonista al cumplir "a su manera" el encargo del jefe de los corsos, pero era algo así como "divide y vencerás". En cualquier caso, dejando aparte los detalles, el final era cantado, y no me pareció que desentonara.