divendres, 22 d’octubre del 2010

CIUDADANO KANE (És tan bona com diuen?)

Dues revistes cinematogràfiques nacionals de prestigi van convocar els seus crítics per parlar d'Orson Welles i per votar les seves pel·lícules favorites, establint d'aquesta manera un rànquing. L'any 1999, va ser la revista de José Luis Garci i els seus acòlits, "Nickel Odeon"; el resultat de les votacions va ser el següent:

1. Ciudadano Kane (82 vots)
2. Sed de mal (76 vots)
3. El cuarto mandamiento (43 vots)
4. Campanadas a medianoche (43 vots)
5. La dama de Shanghai (15 vots)
6. El proceso (13 vots)
7. Fraude (8 vots)
8. Otelo (7 vots)
9. Una historia inmortal (6 vots)
10. El extraño (3 vots)
11. Mister Arkadin (2 vots)
12. Macbeth (2 vots)

Recordem que en les votacions que publica cada deu anys la revista anglesa "Sight and Sound", "Ciudadano Kane" va apareixent, des de 1962, en el primer lloc d'entre totes les pel·lícules de la història del cinema (en la llista de 1952 no apareixia en cap lloc, tot i que el film data de 1941). No obstant això, la distància que la separa a la llista de "Nickel Odeon" de "Sed de mal", la segona classificada, és força curta.

Aquest 2010, "Dirigido por" ha tret la seva llista de pel·lícules d'Orson Welles, amb el resultat següent:

1. Sed de mal (38 vots)
2. El cuarto mandamiento (35 vots)
3. Ciudadano Kane (33 vots)
4. Campanadas a medianoche (31 vots)
5. La dama de Shanghai (21 vots)

No varia l'ordre de preferència dels altres títols principals, però "Ciudadano Kane" baixa al tercer lloc.

Al seu "Diccionario de cine", Trueba li dedica a "Ciudadano Kane" aquestes paraules:

"Su éxito en todos los hit-parades se debe a su genialidad obvia, visible. Es, sin duda, la película para críticos por excelencia. Ése es su éxito y su debilidad: que es fría, que te habla con voz impostada y con resonancia; es oscura, tiene la frialdad de las losas de un monasterio, es inhóspita. El caso es que a mí "Ciudadano Kane", perdón, no me parece la mejor, ni siquiera una de las cien mejores y no les diré el número que ocupa porque ni hago ni paso lista, pero "Ciudadano Kane" me ha parecido siempre una película profundamente antipática. ... No vayan a pensar que digo que sea mala, no, Dios me libre. Lo único es que me parece la película más pretenciosa y autoconsciente de la historia del cine. Welles buscó un gran tema para su primera película, que debía ser la película definitiva, LA película, "la mejor de la historia del cine" pues, no se engañen, con esa finalidad fue hecha y ninguna otra."

Tot i que no comparteixo l'animadversió de Trueba cap a aquest film de Welles, la seva argumentació explica al meu entendre aquest sobtat rebuig per una part de la crítica cap a un film que Truffaut i els companys de la Nouvelle Vague van descobrir i elevar als altars després que la premsa de Hearst, la guerra i la indiferència del públic el releguessin durant gairebé vint anys.

Ho podem resumir dient que "Ciudadano Kane" és una pel·lícula més admirable que emocionant o divertida.

Però l'antipatia de Trueba parteix també del fet que Welles, després de ser reconegut com un geni per les seves audaces adaptacions teatrals i les seves emissions radiofòniques (especialment la de "La guerra dels móns", que va plantejar com si es tractés d'un noticiari en directe sobre la invasió dels marcians, causant el pànic a tota la Costa Est), arribés a Hollywood anant de guais, amb un contracte que li atorgava una llibertat i uns mitjans que no havia tingut ningú abans que ell. Però, vist amb perspectiva, ens adonem d'una certa innocència en la seva actitud provocadora. Imagina't, fer una pel·lícula tècnicament tan avançada que probablement seria difícil de seguir per a molts espectadors i, a més, fotent-se amb un magnat de la premsa -Hearst- que faria tot el possible perquè el film fracassés.

I, només un parell d'anys més tard, Welles ja era persona non grata a Hollywood, i va acabar fent pel·lícules a Europa sense gairebé mitjans, en plan amateur (aquestes sí que li agraden al Trueba, perquè són humils).

Dit això, entrem a considerar des d'aquesta modesta tribuna si "Ciudadano Kane" mereix o no ocupar el lloc d'honor que encara li atorgava la llista de Sight and Sound el 2002.

Es tracta d'un film insòlit i renovador des de molts punts de vista. Arrenca amb una seqüència brillantíssima que ens apropa al magnat Kane, moribund a la seva torre d'ivori: primeríssim pla dels seus llavis pronunciant la paraula "Rosebud"; una bola de vidre que guarda un paisatge nevat cau de les seves mans en el moment de la mort i es trenca; reflectida en el vidre trencat, la imatge deformada d'una infermera que entra a l'habitació; la infermera creua les mans sobre el pit del difunt, en una imatge a contrallum (les imatges deformades per objectius angulars i les preses a contrallum que oculten el rostre dels personatges són dos recursos estilístics constants a tot el film).














Després d'aquest inici tan inquietant i tenebrós, una música alegre anuncia un documental sobre la vida de Charles Foster Kane, l'home que acaba de morir. Welles insereix en la trama aquest documental fictici, una nova mostra d'atreviment i de virtuosisme; per cert, al documental apareix Kane acompanyat de personatges cèlebres del Segle XX, com el mateix Adolf Hitler.

Quan acaba el documental, veiem (a contrallum) els homes que han assistit a la seva projecció, que en són els productors. Insatisfets del resultat, encarreguen a un periodista que investigui sobre les darreres paraules de Kane; de fet, la darrera: el mític Rosebud. El periodista entrevistarà les persones que van conèixer Kane i, d'aquesta manera, veurem tota la seva vida a travès d'un seguit de flash-backs narrats des dels diferents punts de vista. Una estructura certament atrevida per a l'època, tot i que Trueba, en el seu article desmitificador, assegura que aquesta estructura està copiada del film "The Power and the Glory", de William K. Howard amb guió de Preston Sturges.

Dues dades curioses sobre "Rosebud" (i no revelaré el final per si algun despistat encara no ha vist la pel·lícula):
- Diuen les males llengües que "Rosebud" era el nom amb què William Randolph Hearst, el magnat de la premsa en qui està basat de manera evident el personatge de Kane, es referia al sexe de la seva amant.
- Aquest punt de partida argumental del film és absurd, ja que quan Kane pronuncia la famosa paraula està sol, i ningú no ho ha pogut sentir.

La peripècia vital de Kane està narrada amb un vigor extraordinari. L'agilitat del muntatge, els enquadraments en contrapicat, la fotografia expressionista, ens impacten encara avui dia, però no arriben a ocultar l'interès intrínsec de la història. Els comentaris sobre el periodisme populista conreat per Kane són força pertinents i la trama reserva múltiples sorpreses, com la revelació que fa el personatge d'Everett Sloane sobre un moment en aparença irrellevant que no ha pogut apartar de la seva ment la resta de la seva vida.

Potser Welles no va inventar cap dels múltiples recursos narratius usats al film. Però la manera com els utilitza revela la seva genialitat i posa els fonaments del cinema modern.

L'ús del pla-seqüència és magistral, i el combina amb la profunditat de camp aconseguida pel seu operador Gregg Toland (probablement tan autor com el mateix Welles), que permet enfocar diferents personatges i accions en un únic enquadrament, com en la famosa escena de la cabana al principi de la pel·lícula, en què veiem Kane al fons, jugant innocentment amb el seu trineu sobre el paisatge nevat, mentre, en primer terme, uns personatges sinistres decideixen el seu futur. La profunditat de camp permet una gran economia narrativa, que es posa de manifest per exemple en escenes com la de l'intent de suïcidi de Susan Alexander (Dorothy Comingore): l'acció i la reacció en un pla únic, que mostra en primer terme un got buit amb una cullereta, en segon terme el cos de la noia jacent al seu llit, i al fons una porta que algú colpeja des de l'altra banda amb una insistència cada vegada més gran.

Welles utilitza decorats amb sostre quan ningú no ho feia, forada el terra del decorat per emplaçar la càmera als peus dels actors i filma escenes en contrapicats excessius, que mantenen, però, una finalitat expressiva: Kane és el poder i el veiem com si fos un gegant, arraulits als seus peus. L'escena del míting està narrada íntegrament en contrapicat, excepte en el pla final, en què Gettys, el seu oponent polític l'observa des d'un palc elevat i, llavors, Kane és una formiga, que Gettys és a punt d'aixafar.

Magistral l'ús de l'el·lipsi, com en l'escena en què veiem Kane i la neboda del president esmorzant junts en successives etapes de la seva relació matrimonial, cada vegada més degradada, com s'evidencia en el darrer tall, en què ella llegeix el diari de la competència. Més idees de muntatge brillants: Kane contempla a l'aparador de la seu del diari competidor una fotografia amb tots els escriptors il·lustres que hi col·laboren. Veiem la fotografia; el pla s'amplia i ens adonem que ja no és una fotografia, que tots aquells senyors són en una gran sala i estem veient imatge en moviment; Kane camina al seu davant i explica que ara ja treballen tots per a ell.

En fi, podríem analitzar tantes escenes com volguéssim d'un títol que sembla una lliçó de cinema. I Welles tenia només vint-i-cinc anys quan la va dirigir! No sé si amb tot això n'hi ha prou per considerar-la la gran obra mestra del cinema. És possible que el contingut dramàtic quedi empetitit per una posada en escena tan espectacular, però no podem obviar que els diàlegs són excel.lents i molt divertits sobretot en la primera part del film quan Kane és un cínic simpàtic; quan es fa vell, la pel·lícula esdevé més ombrívola i trista, com passa amb la vida del personatge, primer dels herois ambigus que poblen els films de Welles (això ja dóna per a una altra entrada, de manera que de moment ho deixarem aquí).

2 comentaris:

David ha dit...

Això de les llistes és tan relatiu, oi? Jo no l'havia vist mai fins fa uns tres anys i em va agradar molt. No crec que l'escollís com la millor pel·lícula de la història (ara mateix no sabria pas quina escollir), però em va impressionar.
No sabia que Welles tingués 25 anys quan la va dirigir!

ricard ha dit...

I ja duia una llarga carrera com a actor i director teatral!