diumenge, 10 d’octubre del 2010

ESCENES CLÀSSIQUES # 58: GRUPO SALVAJE

El western és un dels gèneres més específicament cinematogràfics. Pràcticament no té antecedents en la literatura i, en general, és un gènere en què la paraula té molta menys rellevància que la pura acció, els gestos o les mirades.

A "Centauros del desierto" (1956), un dels cims del gènere, quan la cunyada d'Ethan és captada al fons de la imatge acaronant la seva capa amb mirada lànguida, obtenim molta més informació que amb una pàgina de diàlegs.

A un altre film de John Ford, "El hombre que mató a Liberty Valance" (1962), el personatge de John Wayne s'emborratxa i crema la casa que s'estava construint; la causa d'aquesta acció és el desamor, i cap paraula (John Wayne és home de poques paraules) pot expressar de manera més eficaç la seva absoluta tristesa i la gravetat de la seva frustració.

"Grupo salvaje" (1969), de Sam Peckinpah, és un film impressionant, compendi de les obsessions temàtiques del seu director: l'amistat traïda i el valor de l'amistat; el pas del temps i els herois crepusculars; la violència com a catarsi.

La famosa darrera escena és una gran demostració de com es pot dir molt sense fer discursos. No cal que Pike arengui els seus homes perquè vagin a alliberar Angel en un gest redemptor a la vegada que suÏcida: han passat la nit borratxos i amb amants ocasionals; amb la ressaca del matí, en tenen prou amb mirar-se els uns als altres per prendre la decisió definitiva i avançar cap al seu destí en una de les escenes més belles de la història del cinema.

He penjat l'escena en dues parts perquè -ho reconec- no l'he trobada seguida. Però potser ja està bé, separar d'aquesta manera el pròleg romàntic i la catarsi violenta en què no queda ni l'apuntador.


Aprofito l'avinentesa per agrair a la meva dona el regal que m'ha fet pel meu aniversari, el volum "Películas clave del western", de Quim Casas (Ed. Robinbook, 2007)