diumenge, 31 d’octubre del 2010

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

Ahir a la nit, el programa de La 2 "Versión española" va convocar Pedro Almodóvar i Antonio Banderas -aprofitant hàbilment la reunió d'ambdós per al rodatge de "La piel que habito"- perquè presentessin la reposició televisiva de "Mujeres al borde de un ataque de nervios" (1988).

Almodóvar va explicar que l'origen del film va ser el seu interès a filmar el monòleg de "La voix humaine", de Jean Cocteau, peça teatral que ja havia homenatjat a "La ley del deseo" (1986), i que anteriorment havia estat adaptada al cinema per Rossellini, amb Anna Magnani de protagonista. Però el monòleg durava vint-i-cinc minuts i -en paraules del director- li va caler inventar-se una hora i cinc minuts més d'història per poder aconseguir un llargmetratge de durada convencional. Llavors, un drama intens sobre el desamor esdevé una comèdia d'aparença teatral -l'apartament de Carmen Maura-Pepa és l'escenari gairebé únic pel qual desfilen els personatges que poblen la divertida peripècia-, que Almodóvar qualifica d'screwball comedy, és a dir una comèdia de diàlegs i acció trepidants segons el model nord-americà de la primera meitat del segle XX (i la majoria d'aquestes comèdies es basaven en obres teatrals).

Però "Mujeres al borde de un ataque de nervios" resulta una screwball comedy força atípica. Barreja drama i comèdia, com Almodóvar havia fet en tots els seus treballs, i manté i perfecciona el seu particular estil, molt sofisticat i molt europeu. Per què, doncs, "Mujeres al borde de un ataque de nervios" apareix com un punt i apart en la seva filmografia, a banda de ser el títol amb el qual va superar definitivament la seva condició d'icona de la contra-cultura per esdevenir el director més taquiller del cinema espanyol? Crec que el seu èxit es basa, sobretot, en la linialitat d'una història que transcorre al llarg d'escasses hores i en prácticament un únic escenari. El defecte de la majoria de films d'Almodóvar és la digressió, l'excés de trames paral·leles que s'entrecreuen i superposen, i això queda molt diluït aquí; i no dic desapareix perquè, en realitat, hi ha trames paral·leles, com l'aventura de Candela (María Barranco) amb els terroristes àrabs, o el trauma de Julieta Serrano, però estan perfectament integrades. D'altra banda, com el mateix Almodóvar va destacar en l'entrevista, no hi ha escenes de sexe, no hi ha homosexuals ni transvestits, la qual cosa, vulguem o no, originava certa aversió en bona part del públic potencial. Hi ha un parell de gags surrealistes i els spots televisius marca de la casa (genial el de "la madre del asesino"), però, en aquest cas, la seva justa dosificació no molestava ningú i més aviat contribuïa a l'èxit de la proposta.

A data d'avui, "Mujeres al borde de un ataque de nervios" continua essent el títol més rodó de la filmografia d'Almodóvar. Amb això no vull dir que sigui el millor o el meu favorit. Personalment, em quedo amb la passió de "La ley del deseo". I, tot i que "Mujeres al borde de un ataque de nervios" és sens dubte un clàssic del cinema espanyol, conté un malefici: a partir de la mateixa, Almodóvar es va començar a prendre a si mateix massa seriosament; els seus films, tot i que van guanyar en perfecció, van perdre, potser per sempre més, la despreocupada originalitat de la primera etapa de la seva carrera. Recordo l'entusiasme del públic del cine-club quan vam estrenar a la nostra ciutat "Matador", film-collage que aglutinava totes les tendències de la seva obra primerenca al voltant d'una impactant història d'amor al límit. A partir de "Mujeres al borde de un ataque de nervios" i del seu èxit, les pel·lícules del manxec ja s'estrenaven amb puntual normalitat a les sales comercials, i tothom les havia d'anar a veure sí o sí.

Una imatge icònica del film.

2 comentaris:

julio ha dit...

Certament com dius, em sembla que les sofisticades i alambicades trames dels guions d'Almodovar són el pitjor i el millor del seu cinema. Per una banda fan nosa al desenvolupament de la trama per part de l'espectador, però per altra són ja la seva signatura. Algun crític parla de la perpendicularitat en el cinema d'Almodovar. Com quan per exemple, al bell mig de la narració posa a caetano Veloso cantant "cu cu rru cu cu paloma" o introdueix un número de ballet de Pina Bausch. O una història de cinema mut a "Hable con ella". Elements d'estil que et foragiten de la narració amb constants anades i tornades que despisten el seguiment de la història. Quan t'acostumes....
Amb els anys jo crec que ha anat agafant aquesta línia d'ultra-melodrama que l'acosta (encara que d'una manera molt pròpia) a Fassbinder o fins i tot a Kaurismaki. Com seria molt llarg d'explicar-ho ara en quant ens veiem un dia ho xerrem.

siau

julio

ricard ha dit...

He fet un post voluntàriament molt subjectiu i ara espero no semblar un d'aquells personatges que el Woody Allen parodiava a "Recuerdos", aquells que li deien que els agradaven les seves pel·lícules, "sobretot les primeres, les còmiques".
Com dius, en podem xerrar quan ens veiem, però t'avanço que no em molesta que una cançó de Caetano Veloso o el film mut d'"Hable con ella" impliquin un parèntesi en la trama; allò que m'incomoda és veure "Todo sobre mi madre" i, a mitja pel·lícula, no saber de què està parlant, si és que està parlant d'alguna cosa: És un remake d'"Eva al desnudo"?, el personatge d'Antonia San Juan té alguna cosa a veure amb la resta?