CELDA 211: Infiltrats a la presó

Daniel Monzón sempre ha conreat el cinema de gènere, el mateix que defensava quan era crític. A "El corazón del guerrero" (1999), el gènere d'espasa i bruixeria (amb un toc de distanciament, això sí); a "El robo más grande jamás contado" (2002), la comèdia coral; i a "La caja Kovak" (2007), el thriller de suspens.

"Celda 211" (2009) correspondria al gènere carcerari, doncs tota l'acció transcorre en una presó en la qual es produeix un motí. Però, pel clima, és més aviat un film de suspens, i jo afegiria del subgènere "infiltrats", el qual és a la vegada una derivació dels films d'herois antagònics (que poden ser thrillers, d'aventures o westerns).

El subgènere "infiltrats" requereix dos personatges situats en bàndols oposats, de bons i de dolents per entendre'ns, un dels quals (normalment, el bo) fa creure a l'altre que és un dels seus, i inicia amb ell una relació simbiòtica o fins i tot d'amistat que implica necessàriament una traïció. I acostuma a acabar com el rosari de l'aurora.

Un títol molt característic d'aquest gènere és el titulat molt apropiadament "El sendero de la traición" (Costa Gavras, 1988). Katie Phillips (Debra Winger) és una agent federal que s'infiltra en una comunitat idíl·lica del mid-western per tal de desemmascarar una colla d'ultres que es dediquen a caçar negres per passar l'estona i a conspirar contra el govern. Inicia una relació amorosa amb Gary Simmons (Tom Berenger), que sembla l'home perfecte però -oh, sorpresa!- resulta ser el membre més actiu de la banda de feixistes.

"El sendero de la traición" acaba resultant una pel·lícula estranya, ja que vol ser una denúncia d'aquests grupuscles neo-nazis, però el personatge de l'agent federal és el que fa més ràbia, ja que traeix sense miraments el pobre Tom Berenger, que és un senyor una mica fatxa si voleu, però molt fidel als seus principis (i un pare de família exemplar si li perdonem que vagi explicant als seus fills que els negres i els jueus són éssers inferiors). Tota la pel·lícula patim per ell i no per la noia, com semblaria més lògic.

Amb "Donnie Brasco" (1997, Mike Newell), passa més o menys el mateix. Al Pacino interpreta un mafiós de segona fila que avala com a membre de la banda el jove Johnny Depp, ignorant que és policia. Pacino s'erigeix en protagonista i el film manté un to tràgic que fa intuir el final que espera al personatge; de manera que "Donnie Brasco" és un títol més conseqüent que l'abans esmentat "El sendero de la traición".

Martin Scorsese ha conreat aquest subgènere en almenys dues ocasions: "Gangs of New York" (2002), amb Leonardo DiCaprio i Daniel Day-Lewis fent d'herois antagònics, i, per descomptat, "Infiltrados" (2006), remake d'un film made-in-Hong Kong, en el qual, DiCaprio novament fa de policia infiltrat a la banda de gàngsters irlandesos capitanejada per un luxuriós Jack Nicholson; també aquest li té afecte al xicot, però no ens fa tanta pena perquè és un malparit amb totes les de la llei.

A diferència dels títols que hem esmentat, a "Celda 211" el funcionari interpretat pel novell Alberto Ammann no ha triat fer-se passar per un dels dolents i ho fa per sobreviure al motí que esclata -també és mala sort- el dia de la seva arribada a la presó. A Malamadre (Luis Tosar) li cau bé perquè té bona lletra, una dona embarassada i sembla que els té ben posats; però no pot permetre que ningú li prengui el pèl, malgrat que no n'hi queda gaire que diguem. No explicaré com acaba però em remeto a la precedent descripció genèrica.

No sé si es mereixia tants Goya, però un producte de gènere entretingut i solvent no és gaire habitual en el cinema espanyol. I la tasca de tots els intèrprets, del primer a l'últim, és de notable en amunt.