En un moment de la sèrie, tres personatges s'apunten entre si amb les seves pistoles i un d'ells, intentant desfer l'embolic, diu que "això no és una pel.li de Tarantino".
Potser no, però l'exitosa sèrie d'Antena 3, ara adquirida per Netflix, és clarament deutora de "Reservoir Dogs". Els noms de ciutats que identifiquen els qui assalten la Fábrica de Moneda y Timbre (d'aquí el títol de "La casa de papel") són l'equivalent dels colors que identificaven els herois de Tarantino, igualment interessats a ocultar la seva identitat. I no falten els plans dels personatges avançant cap a la càmera al ralentí, per no parlar del look Uma Thurman d'Úrsula Corberó.
"La casa de papel" és una peculiar barreja entre el thriller d'atracaments perfectes i les sèries més autòctones al voltant d'un microcosmos i els vaivens amorosos dels seus protagonistes. Una aposta amb alguns riscos que salva els papers, valgui la redundància, gràcies justament a aquesta manca de prejudicis i a un guió força enginyós que proposa un joc en doble sentit: el que mantenen els atracadors i, sobretot, el seu cervell ("El professor") amb la policia, i el que manté la sèrie amb el mateix espectador, a qui ofereix sorpreses i emocions sense gairebé respir, portant al límit la versemblança de les situacions però preservant en tot moment la coherència interna de la trama. Tampoc no són alienes a l'èxit popular de l'única sèrie espanyola premiada amb un Emmy les prestacions d'uns actors amb tendència a sobreactuar però dotats d'un carisma notable, des de l'esmentada actriu catalana (Tòquio, a la sèrie) a l'enigmàtic Pedro Alonso (Berlín), passant per Itziar Ituño (la negociadora), Álvaro Morte (el cervell de la colla i el personatge més afinat de la història), fins a Alba Flores (Nairobi), digna continuadora d'una nissaga que porta la interpretació a la sang.
I les màscares de Dalí, és clar!
