"Alien: Covenant", com "Prometheus" (2012), alterna dos registres aparentment inconciliables: d'una banda, les reflexions sobre la vida, la mort i la creació; d'una altra, l'afermament en l'esperit de sèrie B.
Aquesta vegada, el resultat és pitjor: la metafísica ja ens la sabem de memòria i el mal caràcter de l'androide David, enfrontat al més dòcil Walter (Michael Fassbender duplicat), no s'intuïa en la pel·lícula precedent i sembla forçat per un guió francament justet. I la part més terrorífica tampoc no aporta grans novetats: el monstre continua transformant-se prèvia destrucció dels receptacles humans i es permet atacar els astronautes mentre es relaxen a la dutxa en parella, com passa en els slashers de segona fila. La resta, no apassiona i no és gaire creïble: per quina casualitat la nau amb els colons va a parar al planeta dels space-jockeys i dels xenomorfs? Si és un planeta tan apte per a la vida, com és que hi ha unes tempestes tan terribles? Calia sortir al carrer sense escafandra? I el final es veu a venir d'una hora lluny.
A priori, la promesa de visitar el planeta dels enginyers era el més atractiu d'aquest lliurament. Però l'alegria dura poc a casa del pobre i l'habilitat de Scott com a creador d'espais i/o escenaris queda en entredit, tot i que l'aspecte ominós d'aquest univers en què un robot més boig que HAL 9000 juga a destruir i a crear encara és el més salvable d'una producció fallida amb alguna escena espectacular i massa palla entremig.
En definitiva, "Alien: Covenant" no és pas millor que "Life", un altre remake d'"Alien" dirigit aquesta mateixa temporada per Daniel Espinosa, amb un monstre no tan esgarrifós però letal com aquell. Sense tantes pretensions, resulta distreta i eficaç, tot i que, una vegada més, un final que vol jugar amb la percepció de l'espectador es veu a venir de l'estratosfera estant.
