EL OTRO LADO DE LA CAMA

"El otro lado de la cama", dirigida el 2002 per Emilio Martínez-Lázaro i escrita pel reivindicable David Serrano, és una comèdia sobre una colla d'amics i les seves parelles, que poden intercanviar-se sense que la sang arribi al riu, puix l'amistat està per sobre de tot. Que part dels diàlegs siguin substituïts per cançons espanyoles populars en l'època de l'estrena resulta un atractiu afegit, que potser té un deute amb "On connaît la chanson", d'Alain Resnais, amb la diferència que aquí s'inclouen unes tímides coreografies. 

La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol). 

Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.

L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit). 

El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.