La trama és molt simple i la realització de Joseph Santley i Robert Florey... també (*). En qualsevol cas, cal destacar en aquest film dels primers anys del sonor (data del 1929) l'abundància de números musicals, amb l'aportació del gran Irving Berlin, i, tot i que la càmera és molt estàtica, alguns plans zenitals que anticipen l'especialitat de Busby Berkeley.
Harpo Marx demostra, com farà en títols posteriors, la seva habilitat amb l'arpa, i Chico, al seu torn, amb el piano. La tasca d'ambdós és sembrar el caos en l'hotel de Florida on transcorre l'acció, dirigit pel personatge que incorpora Groucho, qui patenta la seva ironia surrealista amb l'ajuda de la insubstituïble Margaret Dumont. Tot i que els gags verbals i els jocs de paraules s'enduen la major part del vessant humorístic, l'escena del robatori del collaret de perles, tot i l'essència vodevilesca, esdevé ara cinema pur; de la mateixa manera que el costum de Groucho de parlar al públic del teatre es transforma en un pioner trencament de la quarta paret quan, aquí, es dirigeix a la càmera cercant la nostra complicitat.
(*) Groucho va dir que Florey -nascut a França- no entenia l'anglès i que Santley no entenia la comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada