La tieta no és tant de missa i vol plantar cara a la situació. Però l'encert del film de Ruiz de Azúa consisteix a oferir més preguntes que respostes, i, tot i que brinda un retrat gens complaent de l'entorn familiar de la noia protagonista i que tampoc no oculta la rude austeritat de la vida als convents de clausura, sempre deixa oberta la possibilitat que la jove Ainara posseeixi una fe genuïna.
"Los domingos", diguem-ho ja, és un film excel·lent, que aconsegueix un equilibri insòlit entre un transcendentalisme quasi dreyerià i un realisme més agnòstic i molt lúcid ja present en els anteriors treballs de la directora.
Com calia esperar, Patricia López Arnaiz està perfecta en el paper de la tieta, però la debutant Blanca Soroa és ara mateix una ferma candidata al Goya a millor actriu-revelació.
4 comentaris:
Una buena película.
Muy buena.
Suposo que el rerefons religiós de la pel·lícula no és més que un pretext per parlar de la família (com ja va fer la directora al seu anterior llargmetratge) i de les tensions que genera la sobtada vocació de la protagonista.
Una abraçada.
PD.: De debò creus que això "és el que passa si portes els fills a escoles religioses"?
Cal pensar que sí.
Sobre la meva asseveració de que això passa quan portes els fills a escoles religioses, reconec que no puc aportar proves al respecte. I que la teva opinió, quina sigui, pot ser més fiable, atesa la teva experiència docent. De tota manera, jo no arriscaria el futur dels meus fills i aposto per l'educació laica.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada