"Asteroid City" (Wes Anderson, 2023) és una proposta més aviat marciana, i no ho diem perquè aparegui un alienígena.
El realitzador ofereix un nou passeig per iconografies familiars i, alhora, inventades, en aquest cas un petit poble en un desert dels Estats Units on va caure un meteorit i es duen a terme proves atòmiques (som a l'any 1955). Un repartiment coral amb més estrelles que al firmament interpreta els personatges ja habituals en el cinema d'Anderson, des d'un narrador omniscient (Bryan Cranston) fins als joves excèntrics que presenten treballs per a un concurs escolar sobre fenòmens astronòmics, i no tan joves però igualment excèntrics que obtenen fotografies de marcians i d'estrelles de Hollywood despullades, passant per l'autor (Edward Norton) i el director (Adrien Brody) de l'obra de teatre que aparenta ser tot plegat, qüestió que permet novament un joc de caixes xineses, alternança entre blanc i negre i colors primaris, imatge real i animació. En fi, tot allò que vaig dir sobre "La crónica francesa" (2021) també val per a aquesta nova filigrana, fascinant, esgotadora.
"Los apuros de un pequeño tren", dirigida per Charles Crichton el 1953, participa de les virtuts característiques de la Ealing britànica: el caràcter coral, un entorn idíl·lic en què el temps sembla haver-se detingut, la capacitat de dibuixar personatges amb breus pinzellades (o reflectir emocions amb hàbils recursos narratius, com quan un d'ells, pesarós, fa rodar els vasos a la barra del pub). I, tot i el caràcter amable i sense pretensions del film, il·lustra, una vegada més, la resistència de la gent senzilla -els vilatans decidits a conservar el vell ferrocarril- davant la burocràcia i el progrés -representat per l'empresa local d'autocars-.
A "The Doors" (Oliver Stone, 1991), Val Kilmer es posava en la pell de Jim Morrison, líder de la banda, aprofitant una gran semblança física amb el malaurat cantant i compositor (o, més aviat, lletrista).
Com sabem, Stone ha dedicat la major part de la seva carrera a disseccionar els traumes del seu país, de l'assassinat de Kennedy a la guerra de Vietnam. La llegenda de Morrison i la seva banda li servia d'excusa per parlar dels anys de la contracultura hippie; al mateix temps, la pel·lícula preludiava el salt d'un estil més aviat clàssic als muntatges alambinats i excessos de posada en escena que eclosionen a "JFK", també estrenada el 1991, i esclaten sense control a "Asesinos natos" (1994). També l'argument de "The Doors" és la crònica d'un excés, d'uns anys salvatges que la caiguda de Morrison en l'alcohol i altres addiccions, del sexe desenfrenat als al·lucinògens, representa a la perfecció; i la seva fugida a París i mort prematura vindria a representar el final del somni d'una joventut americana que volia canviar moltes coses fins que es va estavellar contra la realitat.
El problema de "The Doors" és que no està a l'altura de les seves ambicions. El film, beneficiat d'un gran treball de l'excel·lent operador Robert Richardson i d'una banda sonora que ret el tribut que mereixen les cançons -les de The Doors, però també les d'altres icones de l'època, com la Velvet Underground-, no transcendeix la il·lustració de fets prou documentats (les baralles de Morrison amb les seves dones, les amistats perilloses, els concerts catastròfics), i la reiteració de la figura del xaman, que Stone relaciona amb el trauma patit pel cantant quan era un nen i va presenciar l'atropellament d'uns indis, tot i que es basa en les afirmacions de l'autodestructiu Jim Morrison, acaba resultant una simplificació buida de significat, potser una nova mentida d'una estrella del rock que mentia a les entrevistes i que, tal vegada, senzillament, no va saber pair la fama sobtada arran de l'èxit de Light My Fire.
