Una model (Almudena Amor, descoberta a "El buen patrón") ha d'interrompre la seva feina en el moment més important de la seva carrera per tenir cura de la seva àvia, amb qui sempre ha estat molt unida, i que acaba de patir una embòlia que l'ha deixada totalment incapacitada (almenys en aparença).
La iaia és pell i os i les seves aparicions sobtades a mitjanit propicien els ensurts habituals als films de terror. Però tenim la sensació que "La abuela" vol ser quelcom diferent. Convoca abans el fàstic que la por, apel·la al nostre rebuig cap a la lletjor i la vellesa a través del patiment de l'abnegada protagonista i respon a una estructura circular molt del gust de Vermut en què el més interessant està en els detalls del puzzle. Allò que se suggereix és sempre més inquietant que allò que veiem (és com la sessió sado-masoquista de "Magical Girl"). I cal parar atenció a moltes metàfores visuals: la gàbia buida, els retrats, els miralls o les cortines de la dutxa que multipliquen el rostre de la protagonista...
4 comentaris:
El mismo Vermut ha dicho alguna vez que siempre es más terrorífico insinuar el misterio.
He d'admetre que el binomi Paco Plaza més Carlos Vermut resulta, a priori, molt suggestiu.
Una abraçada.
Hola Ricard!
Me insistía ayer un amigo en que no me la perdiese. Sentir miedo ante una pantalla me sigue pareciendo fascinante, aunque en el momento lo pases mal...jeje
Saludos!
Trecce: Probablemente tenga razón. Recordemos "La semilla del diablo".
Juan: Sí. De tota manera, observo una certa tensió entre la recerca de l'impacte immediat (Plaza?) i el misteri suggerit (Vermut?), que potser enriqueix el film però, alhora, desconcerta una mica.
Fran: A mí me encanta que me hagan pasar miedo. No me asusté mucho con "La abuela" pero me dio bastante mal rollo; pero mi hijo mayor, que me acompañó al cine, sí se asustó.
Una abraçada i gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada