dissabte, 16 d’octubre del 2021

SIN TIEMPO PARA MORIR

"Sin tiempo para morir" neix envoltada d'una aura mítica: una estrena ajornada a causa de la pandèmia i més esperada que mai, símbol de la recuperada -de moment- normalitat; el darrer títol interpretat per Daniel Craig; el títol que fa vint-i-cinc de la nissaga oficial. 

Calia fer alguna cosa diferent. 

L'elecció de l'eficaç Cary Fukunaga, o Cary Joji Fukunaga ("Jane Eyre", "True Detective"), no tindrà més rellevància que la que ha pogut tenir la successió de competents realitzadors al servei de la darrera etapa de la sèrie, i el film resultant és peculiar, sí, en la mesura que porta a l'extrem la vulnerabilitat del personatge, anunciada des de "007 Casino Royale", que començava quan li feien un massatge no precisament relaxant i acabava amb la mort de la Vesper Lynd, un trauma que plana sobre tota la sèrie i se sublima en aquesta entrega; però la resta és més o menys el de sempre, inclòs el final emblemàtic en una illa controlada pel malvat. Escenes d'acció ben resoltes, escenaris que semblen el catàleg d'una agència de viatges i, això sí, moltes dosis de romanticisme i de melodrama que enllacen amb el film més de culte de la nissaga, "007 al servicio secreto de su Majestad", explícitament homenatjat en la cançó que acompanya els títols de crèdit finals, la mateixa que obria els inicials d'aquell, cantada per Louis Armstrong i amb una lletra que contradiu l'argument d'ambdues pel·lícules i el títol de la darrera: "We Have All The Time in The World". 

Els puristes atacaran "Sin tiempo para morir" per la seva presumpta traïció a l'esperit de la nissaga ideada per Ian Fleming. Jo no aniré tan lluny però no els perdono que Ana de Armas tingui només una seqüència (encara que sigui, amb el començament, el millor d'un film a estones brillant però un pèl llarg).
Només una escena en una pel·lícula de quasi tres hores?

8 comentaris:

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

Una gran objeción, que la foto de Ana de Armas confirma. Merecía más participación-
Algo parecido hicieron en Skyfall, al descartar el personaje de Berecine, que merecía llegar hasta el final de la película.

Trecce ha dit...

Estoy de acuerdo, Ana de Armas es de lo mejorcito de la película, un personaje divertido y una reivindicación de personaje femenino de acción sin acudir a situaciones forzadas.

Cinefilia ha dit...

Tal i com li comentava ara fa uns dies a l'amic Trecce, em sembla que podré passar sense veure-la.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Demiurgo: Acostumbra a pasar en los films de Bond, que los mejores personajes femeninos son demasiado episódicos.

Trecce: Y con sentido del humor.

Juan: Jo reconec que no puc prescindir d'aquestes pel·lícules (i em preocupa el futur de la sèrie). M'agrada el cinema d'acció i d'evasió, i m'agrada la sèrie Bond precisament perquè ofereix escasses variacions (la qual cosa també es pot interpretar com un defecte) i sempre dona allò que promet.

Annexo enllaç al post que vaig dedicar a la nissaga:

http://classicscinema.blogspot.com/2012/11/50-anys-de-007.html

Una abraçada.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
Todavía no he ido a verla. Le tengo cariño a la saga y como no al personaje, forman parte de mi memoria y de mi vida. He leído de todo, bastantes palos y pocos elogios. A mi Craig me parece magnifico como 007, una pena que lo deje. A ver, se habla mucho sobre quien cogerá el testigo, el tema traerá cola...
Saludos!

ricard ha dit...

Irregular, pero te la recomiendo. Y dará que hablar, sin duda.

Saludos.

Pedro Rodríguez ha dit...

No sé quién lo dijo, pero lo suscribo: han convertido a James Bond en un moñas.

¿La película? Me ha gustado menos que Casino Royale y Skyfall. Pero eso es otra historia...

Un abrazo.

ricard ha dit...

Hola Pedro,

A mi me ha gustado más que Skyfall y menos que Casino Royale.

Un abrazo.