dimarts, 26 d’octubre del 2021

EN SÈRIE

Netflix contra Movistar.
En la primera de les plataformes, veig "El juego del calamar", del coreà Hwang Dong-hyuk. 

Des de "Parásitos", els coreans estan de moda. Però l'èxit de la sèrie ha superat totes les previsions. I té la seva explicació. La sèrie té una factura correcta i uns actors molt sobreactuats, però potser el meu punt de vista al respecte sigui massa "occidental"; en qualsevol cas, crec que el secret del seu èxit és una trama que sap mantenir el suspens i enganxar l'espectador, malgrat que alguns girs resultin previsibles; el to combina el melodrama -sobretot en els primers episodis- i una càustica metàfora del sistema capitalista amb una violència desfermada i un to quasi tan infantil com els jocs que han de superar uns jugadors més desesperats que els personatges de "Danzad, danzad, malditos"; el còctel resultant converteix "El juego del calamar" en un espectacle transversal capaç d'agradar a les mestresses de casa, als adults sense complexos i també als més petits de la casa (una qüestió preocupant atesa la inclusió d'escenes i actituds no gaire edificants). 

Tan efectiva com exempta de subtilesa, també serveix per denunciar les ludopaties, tan destructives com contradictòries; o potser es pensen els participants que la seva mala sort en les apostes canviarà miraculosament?
Però la veritable sorpresa de la graella de Netflix (a falta de veure unes quantes sèries, que no som superhomes) ha estat la minisèrie de terror "Misa de medianoche", dirigida per Mike Flanagan, especialista en el gènere i responsable de la discreta "Doctor Sueño". Aquí es mostra molt més inspirat. No revelarem gran cosa de l'argument i només direm que juga amb algunes constants del gènere fantàstic, capgirant-les i vinculant-les a una mirada demolidora sobre el fanatisme religiós (el catòlic, per ser més exactes). Una realització inusualment reposada i elegant, fonamentada en llargs diàlegs i travellings, i emplaçaments de càmera impecables, aconsegueix un clima de misteri que ens farà lamentar que la història tingui un desenllaç, encara que no desmereixi de la resta. I els desconeguts intèrprets estan perfectes en els seus papers, amb menció especial per al lacònic ex-alcohòlic i, sobretot, el que fa de capellà.
Mentrestant, Movistar + presenta "La Fortuna", incursió d'Alejandro Amenábar en el format de les minisèries, amb l'excusa de narrar l'accidentat plet que va enfrontar el Regne d'Espanya i un caçador de tresors submarins nord-americà que havia recollit de les profunditats l'or enfonsat amb un vaixell vora Gibraltar cap al 1804. 

Els defectes que hem anat detectant en el cinema del director ja des de "Mar adentro", romanen en aquest treball televisiu (però amb un pressupost que endevinem considerable). Acadèmic i didàctic, escassament subtil (la majoria dels personatges, començant pel ministre incorporat per Karra Elejalde, són caricatures; només se salva, gràcies a la seva professionalitat, Stanley Tucci), pot interessar en la mesura que l'argument complagui l'espectador; però l'emoció resulta bastant escassa i la parella protagonista no té el carisma que requeria el contrapunt romàntic d'una trama -no ens enganyem- tan rocambolesca com, al cap i a la fi, insulsa. 

No vull dir que la sèrie no tingui cert nivell. Però la necessitat imperiosa de saber què passarà en el següent capítol, que atrapa els espectadors d'"El juego del calamar" (o de "Misa de medianoche"), aquí és absent.

5 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Tota aquesta història del calamar va camí de convertir-se (de fet, ho és ja) en un fenomen sociològic.

De la resta no en puc opinar (tot i que coincideixo amb tu en la valoració de l'estil Amenábar).

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Lo que está dando de si "El juego del calamar", no siempre por temas puramente cinematográficos, el caso es que estas controversias siempre ayudan a la promoción, supongo que, por lo que dices, también es interesante la trama.

ricard ha dit...

Juan: Amenábar ha de retrobar el plaer de narrar dels seus primers títols. I menys fums també ajudarien, em penso. La publicitat de la sèrie el compara amb Spielberg i Cameron (perquè surten vaixells antics com a "Tintín" i exploracions submarines com a "Abyss" o l'inici de "Titanic") però em temo que la distància és considerable.

Trecce: La serie engancha. Cierto que se lo pone muy fácil al espectador, con su violencia y sus dilemas morales un poco bestias (véase el sexto capítulo, el de las canicas). La controversia ayuda a la promoción aunque coreanos y japoneses siempre han manifestado esa tendencia hacia lo truculento, presente también en el manga (consumido básicamente por niños y adolescentes).

Una abraçada.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!!
Me agrada y leo con interés tu opinión sobre este formato y estas series en particular. Coincido en la lectura que haces de "El juego...", aunque he de reconocer que la abandone en el capitulo 6, ya se, llegados a ese punto podría haber seguido pero te juro que se me estaba haciendo bola. Poco he sacado en limpio, me ha llamado la atención la estrategia para tirar de la cuerda, "eso y que en coreano "cariño" se dice algo así como "opa"... Por cierto, como sabrás la cosa tiene continuación.
Todavía no me he puesto con "Midnight Mass", en casa me insisten en que la vea, me habéis convencido...jee
Tampoco he visto la de Amenábar si bien he leído algún articulo en que explica la diferencia entre la serie y los hechos reales. Yo también echo de menos al Amenábar de años atras...
Espero que sigas dejando mas opiniones sobre series.
Un saludo y feliz semana!

ricard ha dit...

Hola Fran,

Curioso que dejases la serie del calamar en el capítulo 6, que resulta bastante impactante. Los tres últimos no están mal, el penúltimo es cortito (también se agradece) y el último bastante sorprendente, aunque el final me pareció poco creíble, supongo que una mera excusa para una nueva temporada que difícilmente tendrá el gancho de esta primera.

Saludos.