"Possessor" (2020) és una mena de thriller fantàstic en què una assassina a sou que té aspecte de tot menys d'això executa els seus encàrrecs introduint-se en la ment de persones properes a les víctimes. Però li costa trobar un equilibri entre ella i les personalitats que adopta i també té seriosos problemes per conciliar la feina i la vida familiar.
Brandon Cronenberg ho exposa amb imatges elegants i simètriques i certa fredor que contrasten amb la violència dels assassinats i alguns moments en què una sort de psicodèlia visual vol reflectir la paranoia de tot plegat.
No diré que Brandon no pugui arribar a ser un gran cineasta com son pare i el film és correcte, fins i tot interessant, però tan desequilibrat com la seva protagonista.
La qual cosa no va impedir que l'any passat s'alcés a Sitges amb el guardó a la millor pel·lícula. Aquest any, en la nova edició del Festival, es parlarà segurament de "In The Earth", de Ben Wheatly. L'he poguda veure a Internet i... què voleu que us digui? Una versió lleugerament sofisticada del subgènere psicòpates rurals; substitueix la sang i el fetge (n'hi ha una mica però no gaire) per més psicodèlia visual i metafísica d'estar per casa.
6 comentaris:
Bueno, tiene que haber de todo un poco.
Suposo que a aquestes alçades costa ser original quan ja està gairebé tot dit...
Una abraçada.
Trecce: Tampoco quiero decir que se trate de malas películas; sólo que quedan, en mi modesta opinión, un poco por debajo de sus pretensiones.
Juan: Sí, això és veritat.
Una abraçada.
una buena premisa.
Que tal Ricard!
Me acabo de enterar de que el hijo de Cronenberg siga la profesión de su padre. Esto de los apellidos puede ser en cierto modo un impedimento o vete tu a saber...
Saludos!
Demiurgo: Sí, no está mal.
Fran: Los hijos de directores no suelen heredar todo el talento de sus padres, pero este Brandon Cronenberg puede deparar alguna sorpresa.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada