MY FAIR LADY

A "My Fair Lady" (1964), George Cukor adapta el musical de Lerner i Loewe, al seu torn basat en el Pigmalió de George Bernard Shaw. La història narra la peculiar relació entre el misogin professor Henry Higgins, expert en les variants de la llengua anglesa, i l'Eliza Doolittle, venedora de clavells malparlada i pitjor vestida a qui ell coneix al Covent Garden londinenc i a qui decideix, en una aposta amb l'inseparable i flegmàtic coronel Pickering, convertir en una autèntica dama (almenys, en aparença). Una trama que sembla lleugera però no ho és tant, que parla de les classes socials i la seva impermeabilitat, de masclisme i de prejudicis, romàntica sense semblar-ho, irònica i brillantment dialogada tot i que moltes escenes són cantades; de fet, és un musical amb molts decorats i un vestuari sumptuós, rodat amb eficàcia pel veterà director, interpretat per uns magnífics Rex Harrison i Audrey Hepburn. Va ser un èxit absolut de crítica i de públic (i va guanyar una pila d'Òscars) en un any en què també triomfava "Mary Poppins", ambientada en la mateixa ciutat i mateixa època i protagonitzada curiosament per Julie Andrews, que havia fet el paper de l'Eliza Doolittle a Broadway. No cal dir que la Hepburn surt guapíssima; la seva transformació i el caràcter de la història recorden un èxit més recent amb Julia Roberts i Richard Gere (també van molt mudats a veure un esport amb cavalls). És "My Fair Lady" un producte molt dels anys seixanta que preserva, però, tot el seu encant.