REYES DE LA NOCHE

Una mica per casualitat, però sense desmerèixer l'oportuna recomanació de l'amic Fran (el cine sin gafas), he acabat veient -quasi d'una tirada- la minisèrie de Movistar + "Reyes de la noche", dirigida per Carlos Therón. 

En principi, res no convidava a l'experiència. "Lo dejo cuando quiera" (2019) era moderadament divertida, però la carrera d'aquest director -no consta parentiu amb una actriu sud-africana de físic espectacular- semblava bastant discreta. D'altra banda, com ja vaig dir en el meu comentari al bloc del nostre company, no sóc fan de les emissions radiofòniques esportives; no ho era en els anys que retrata la sèrie (vuitanta i noranta del segle passat) ni en l'actualitat; si, per casualitat, escolto el programa nocturn diari de RAC1, em sorprèn la capacitat dels seus responsables per dedicar hores i més hores a parlar del possible proper fitxatge del Barça o del mal de panxa que pateix el porter d'algun equip de segona. Crec que això em converteix en un espectador desproveït de prejudicis. Només afegiré que he esperat a finalitzar la sèrie per saber qui eren els referents d'aquests personatges "de ficció" i com va anar aquesta batalla entre José María García i José Ramón de la Morena. 

El cas és que "Reyes de la noche" funciona admirablement amb independència dels seus referents en la realitat, ja que la guerra sense quarter per l'audiència que narra al llarg dels sis capítols de mitja hora cadascun remet a una temàtica ben clàssica: la lluita de David contra Goliat, la traïció, la solitud que sol acompanyar l'èxit. Salvant algunes distàncies, però no tantes, Paco "el Cóndor" és un antiheroi a l'estil del Michael Corleone de la nissaga d'"El padrino", algú que utilitza els mètodes que calguin per assolir els seus objectius i que, per protegir la seva família i les seves conviccions, acaba, paradoxalment, traint-los i pagant molt car el preu de la ¿victòria? sobre l'enemic. I el deixeble convertit en competidor també es veurà sotmès a dures proves morals i la seva voluntat inicial de renunciar al joc brut no resistirà les provocacions d'un antagonista amb un ego proporcionalment invers a la seva alçada. De fet, Paco "el Cóndor" i Jota (obviem García i De la Morena) podrien ser el mateix personatge només amb la diferència de l'edat; i també és l'edat la que marca la seva evolució i l'evolució d'una audiència que, amb tot, els responsables de la sèrie ens vénen a dir que sempre és la mateixa en la panoràmica que tanca la sèrie i que reprodueix la que l'obre però en direcció contrària; per cert, un recurs estilístic de ressonàncies fordianes que demostra bon gust i, tal vegada, un coneixement profund dels clàssics americans a què remet una trama allunyada de l'apatia de la majoria de les actuals ficcions, que recorda les screwball comedies dels trenta però també títols més aspres ("Chantaje en Broadway", per exemple). Una certa tendència a la caricatura no impedeix que "Reyes de la noche" s'erigeixi en una nova demostració de la qualitat de les produccions de Movistar +; equilibra amb encert el to de comèdia amb el rerefons tràgic de la història i la serveix a través d'un guió impecable que conté no un sinó dos clímaxs que converteixen els dos darrers episodis en el millor que hem vist no diré en anys però sí en mesos. 

La referència a la comèdia clàssica nord-americana, també sovint ambientada en els competitius ambients de les redaccions periodístiques, és igualment factible gràcies a un altre element fonamental: un elenc ben escollit, encapçalat per dos grans intèrprets (Miki Esparbé no s'arronsa davant el sempre magnífic Javier Gutiérrez), que no oblida dotar de carisma la totalitat dels secundaris, alguns impagables.