LA FERIA DE LA VANIDAD

Molts cinèfils relacionaran l'escriptor anglès del segle XIX William Makepeace Thackeray amb l'adaptació que Kubrick va fer de la seva novel·la "The Luck of Barry Lyndon". Però l'obra més coneguda d'aquest literat -i també la que més vegades ha estat adaptada al cinema- és "Vanity Fair" (La fira de la vanitat). 

També és una sàtira i una novel·la picaresca que narra els intents per ascendir en l'escala social d'una noia (Becky Sharp) d'origen humil però nombrosos talents, bella, intel·ligent, i també manipuladora, tot i que té bon cor en el fons; almenys, en la versió més famosa que és la que va dirigir l'any 1935 Rouben Mamoulian. 

Miriam Hopkins va estar nominada a l'Òscar per la seva interpretació però, vista avui, resulta un pèl histriònica. I condensar l'acció de la novel·la en l'hora i mitja escassa que dura el film tampoc n'afavoreix el resultat, molt elemental pel que fa a la sàtira -tret d'algunes línies de diàleg-, irrellevant en els moments més presumptament dramàtics. De tota manera, si el film de Mamoulian és famós, és perquè va ser el primer en Technicolor. I aprofita bé el recurs gràcies a l'abundància d'uniformes de color vermell dels oficials britànics que es disputen els favors de la Becky. Tot i que, paradoxalment, els plans més elegants són els que presenten els personatges transformats en ombres xineses (una escena domèstica de la Becky i la seva amiga, la innocent Amelia, o la part de Napoleó).