NOSTALGIA

Si a "Los girasoles" parlàvem d'un director italià que viatjava a Rússia, "Nostalgia", també amb guió de Tonino Guerra, és el cas invers. 

Dirigida per Andrei Tarkovsky el 1983, ens parla del seu exili a Itàlia i de la nostàlgia que sent pel seu país, la seva família i el món de la seva infantesa, tot això expressat a través d'un àlter ego taciturn, un poeta que viatja cercant la memòria d'un compositor rus en companyia d'una atractiva traductora i, en comptes de fer-li l'amor com ella desitja, deambula pels racons d'un balneari d'aigües sulfuroses preguntant-se pel sentit de tot plegat i prefereix la companyia d'un vell a qui tothom pren per boig (interpretat pel bergmanià Erland Josephson), una mena de profeta que viu en una casa sense sostre i vol prevenir al món de desastres imminents, davant dels quals calen sacrificis grans (com calar-se foc en una plaça de Roma) o petits (travessar la piscina del balneari amb una espelma encesa). Clarament, el director anticipa el tema central del seu següent i darrer film, "Sacrificio" (1986). 

"Nostalgia", considerat per molts l'obra mestra del seu autor, és un film de factura exquisida. Panoràmiques lentes i elegants, enquadraments pictòrics en escenaris marcats pel pas del temps que semblen volen reflectir l'enyor i la solitud dels seus personatges, i metàfores visuals que creen una atmosfera irreal, gairebé onírica; de fet, el relat és ple de somnis, representats en blanc i negre per distingir-los d'una realitat tant o més estranya, en una Itàlia sense sol on sempre plou o hi ha boira i tot està inundat (la presència de l'aigua és obsessiva en el cinema del realitzador). En l'inici del film, veiem l'església on hi ha el fresc de la Verge del Part, de Piero della Francesca, i les dones italianes acudeixen quan volen ser mares (una seqüència bellíssima); el poeta rus desisteix de visitar el lloc (només ho fa la traductora) en una renúncia simbòlica a l'art i la religió, potser també a la bellesa més òbvia (la qual cosa podria explicar la seva relació amb l'amiga italiana, el rostre de la qual té un aire renaixentista). La recerca d'una nova espiritualitat es materialitza en la llarga seqüència final, rematada per un epíleg en què el protagonista i els seus records habiten el Més Enllà, representat per una catedral en ruïnes.