Després de la seva etapa neorealista, De Sica havia abordat el gènere de la comèdia italiana, i alguns dels seus elements (vegeu l'escena de la ingesta d'una truita de trenta ous després de la nit de noces) romanen en un film que esdevé, però, més dramàtic. Estructurat a través de diversos flashbacks, narra la història de la Giovanna i de l'Antonio; es casen quan comença la Segona Guerra Mundial i, malgrat els intents del marit d'eludir el servei militar, l'envien finalment al front rus i allà desapareix. Tot i que tant la Giovanna com l'espectador saben pel relat d'un company d'armes que l'Antonio va quedar inconscient en terra de ningú enmig d'una gran nevada i d'un fred terrible, ella no perd l'esperança i, sense pensar-s'ho dues vegades, se'n va a la Unió Soviètica a veure si el troba (com si fos un país petit!).
Un punt de partida no gaire versemblant per a un film que no es troba entre els millors dels seus autors (ens referim a De Sica i als guionistes Tonino Guerra i Cesare Zavattini), però dotat d'alguns atractius: per descomptat, la parella protagonista (amb la concurrència d'una fotogènica russa interpretada per Ljudmila Saveljeva), l'oportunitat d'assistir a un pseudodocumental sobre la llavors encara desconeguda Unió Soviètica, els camps de gira-sols a què al·ludeix el títol fotografiats pel gran Giuseppe Rotunno i una banda sonora inoblidable de Henry Mancini.
El mateix any, De Sica reincidiria en els desastres de la guerra i les històries d'amor tristes a "El jardín de los Finzi-Contini", que comparteix amb "Los girasoles" l'aire malenconiós i el to elegíac.
6 comentaris:
Potser caldria puntualitzar que un film menor de De Sica o Zavattini sempre serà més reeixit que no pas els de molts altres cineastes de reconegut prestigi...
Per cert, llegeixo a IMDb que el nen que fa de fill de la protagonista és en Carlo Ponti jr., fill de la Loren a la vida real.
Una abraçada.
Bastant d'acord amb la teva puntualització. I gràcies per la dada.
Una abraçada.
Sea menor o no en la filmografía de De Sica, es que hablar de esos nombres: Loren, Mastoianni, Mancini, Tonino Guerra... Ufff!, son palabras mayores.
Desde luego, una gran reunión de talentos. Y, como bien dice el amigo de Cinefilia, una película de estos señores siempre valdrá la pena, por muy menor que sea comparada con otras de sus filmografías.
Saludos.
Hola Ricard!
Imperdonable pero no la he visto, me estas poniendo muchos deberes...jeje
Saludos!
Bueno, tampoco es una obra maestra pero tiene su punto.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada