"El juicio de los 7 de Chicago" (2020) il·lustra sobre el procés a uns manifestants acusats d'incitació a la violència i les situacions són encara més surrealistes. Però no podem discutir la seva versemblança, ja que el film es basa en fets reals i prou ben documentats. I no, no van tenir lloc a les rambles de Barcelona la setmana passada sinó a Chicago el 1968, quan els joves protestaven contra la guerra de Vietnam; i sense haver hagut de cremar cap furgoneta de la policia i havent rebut unes quantes garrotades, el fiscal nomenat per Richard Nixon els demanava deu anys de presó.
Sorkin, guionista i ara també director, descriu les irregularitats d'un judici en què, amb la col·laboració d'un jutge dement, l'acusació muntava i desmuntava el jurat d'acord amb les seves conveniències, s'impedien alegrement proves i testimonis rellevants o, fins i tot, s'emmordassaven els acusats. Però vol anar més enllà i també analitza amb lucidesa les relacions no sempre fàcils entre els mateixos encausats, units per un ideal comú però representant maneres molt diverses d'exercir la seva oposició: Tom Hayden i Jerry Rubin són universitaris de bona família que aspiren a formar part del sistema que ara critiquen; Rennie Davis i Abbie Hoffman són uns hippies desencantats; també hi ha un ex-boy scout i un líder dels Panteres Negres.
Tots els personatges, amb els seus matisos i les seves contradiccions, estan descrits de manera tan concisa com exacta. I els intèrprets, excel·lents sense excepció (Eddie Redmayne, Sacha Baron Coen, Mark Rylance, Joseph Gordon-Levitt, Frank Langella, Michael Keaton i un llarg etcètera), aporten sobrietat i convicció a una història procliu a l'excés.
6 comentaris:
M´apunto aquesta pel.lícula. M´agrada Frank Langella desde que el vaig veure a "Drácula" de John Badham.
El cas de "La boda de Rosa" sembla que presenta la tendència de la "soligamia" o casar-se amb un mateix. La primera va ser una dona d´els USA Sasha Cagen. No crec que s´hagi divorciat.
Salut!
Borgo.
Langella és un actor a reivindicar. Tot i que algun crític el va qualificar d'EXactor arran del seu paper de Quilty a la "Lolita" d'Adrian Lyne.
Segons deia Bollaín en una entrevista, això dels casaments amb un mateix és una pràctica relativament habitual en alguns paisos asiàtics, com el Japó (allà es casen amb el que convingui, l'altre dia parlaven d'una noia que es va casar amb una maleta). I, certament, el tema del divorci ha de ser complicat en aquests casos.
Salutacions.
Que tal Ricard!
La tengo pendiente, he leído buenas criticas. El día da para lo que da, a veces hay que quitarle horas de sueño...
Saludos!
Yo también llevo un retraso considerable ante la enorme oferta desde las plataformas. Esta la tenía pendiente; pensaba que era un documental y me daba cierta pereza. Luego me enteré de que la firmaba Sorkin y que había sido premiada en los Globos de Oro y me decidí a verla, de lo cual no me arrepiento.
Saludos.
De les millors pelis que vaig veure l’any passat, a més es fàcil de recomanar, simplement s’ha de veure tot el que faci Aaron Sorkin, i més quan fa servir grans actors.
Veig que almenys estem d'acord amb el tema Sorkin!
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada