El film resultant, amb què Kurosawa tornava a guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, narra, com el llibre, l'amistat entre dos homes d'orígens molt diferents. El capità Arsenev és sensible i educat. Dersu no ha anat a l'escola i viu sol als boscos de la taigà des que la varola va matar la seva família; de tant en tant, es lamenta de la seva sort i ofega les penes amb vodka, però, en termes generals i malgrat la seva edat ja avançada, és ple de vitalitat. Amb el capità i els seus soldats, viuran tota mena d'aventures i perills enmig d'una naturalesa que el caçador coneix i respecta. Però l'habilitat de Dersu Uzala al bosc i la seva saviesa li serviran de ben poc quan hagi d'anar a viure a la ciutat. Amb els animals i l'altra "gent" de la muntanya (per a en Dersu, tot és "gent": l'aigua, el foc, la fusta, les bèsties...), podia conviure amb harmonia; però ningú no li ha explicat res sobre la maldat dels homes civilitzats.
La història de Dersu Uzala i el capità Arsenev és tendra i trista i també tan bella com els paisatges que recorre la càmera de Kurosawa. Algunes escenes, com aquella en què es perden vora un llac gelat i han de sobreviure una nit al ras, són terribles i alhora fascinants i agermanen el cinema del japonès amb el d'altres mestres del gènere d'aventures, com David Lean. El director aconsegueix, com els seus personatges, resultar senzill i grandiós alhora. Revisar o descobrir aquesta obra mestra és indispensable.
6 comentaris:
Una maravilla de película.
¡Y que lo digas!
Saludos.
Un dels grans títols de la història del cinema, d'aquells que, a banda de crear afició, ens congracien amb el gènere humà. Qui no recorda on va veure per primer cop "Dersu Uzala"? En el meu cas va ser una tarda de diumenge a la Filmoteca, aquell lloc on abans em passava la vida i que, malauradament, ara porto més d'un any sense trepitjar...
Una abraçada.
És una pel·lícula que, com moltes de les que es feien abans, està pensada per ser vista en pantalla gran. A la televisió, podem recuperar la senzillesa arravatadora de la seva història, però mai el seu impacte visual.
Un abraçada.
Hola Ricard!
Supongo que películas como esta juegan en otra liga, su dimensión lo sobrepasa todo. Al hilo del comentario de Juan, a mi que me gusta mucho echar la vista atrás, me sorprende como puedo recordar la película, el cine, la compañía y otras circunstancias de algo que sucedió hace 30 años. Es cierto, como la gran pantalla no hay nada.
Saludos!
A veces pienso que sería interesante escribir unas memorias a partir de sesiones en el cine.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada