dijous, 12 de setembre del 2019

10 ANYS

A causa de les vacances (alguna excusa he de posar), em vaig oblidar de celebrar els deu anys d'existència del bloc. Per esmenar-ho, decideixo traslladar l'efemèride al dia en què fa el mateix temps des de la primera de les "escenes clàssiques". Va ser el 12 de setembre del 2009 i era l'escena de la topada a "Death Proof" (erròniament, vaig ajuntar les dues paraules del títol, però em penso que ja s'entén).

En els primers anys del bloc, eren força freqüents les "escenes clàssiques". Una imatge sempre valdrà més que mil paraules, sobretot si són les meves pobres paraules. I el costum hauria durat més si no hagués descobert la infausta tendència dels senyors de YouTube a esborrar els enllaços per "infracció d'uns drets d'autor" que, ho confesso, mai no m'han preocupat gaire (tot i que sóc advocat, però ja se sap allò d'a cal ferrer, ganivet de fusta).

Sigui com sigui, la coherència m'obliga a celebrar-ho amb una d'aquestes clàssiques escenes, d'un títol inèdit al bloc però fonamental en la història del setè art; i potser també sigui l'escena més pertorbadora, sense una explicació racional, com la resta del film, ja que "Un chien andalou", dirigida el 1929 per Luis Buñuel i un altre geni, Salvador Dalí, va ser concebuda amb aquesta premissa: que cap de les seves imatges es pogués interpretar racionalment.



I no vull desaprofitar l'ocasió per agrair la seva paciència a les persones que m'han acompanyat en aquest llarg periple, des del seu inici i encara en actiu, i que m'han il·luminat amb la seva saviesa, com l'amic Miquel Zueras -Borgo-, El indéfilo, Míster Lombreeze, David de Safari Nocturno, Mario de Nenúfares efervescentes, Ricardo d'Esculpiendo el tiempo (m'agradaria posar-li algun comentari al bloc de tant en tant però, o faig alguna cosa malament, o està enfadat amb mi per algun motiu), etcètera; seguidors més recents però igualment constants i referents per a mi -i confio que amics-, com en Juan de Cinefília Sant Miquel -un post diari, tot un mèrit!-, l'amic Pons -també un post diari-, el Marc i la Noemí d'Última projecció, l'amic Pedro Rodríguez de Conexión Travis Bickle, o l'amiga TRoyaNa del col·lectiu Zinéfilas. Més blocaires han estat fidels amics i seguidors però m'han abandonat en aquest paisatge: en David Amorós, de Lost Highway, tot i que em sembla que està molt actiu a Filmaffinity, o treballant per al festival Americana, i amb qui, en definitiva, puc mantenir el contacte gràcies a Facebook (tot i que ens caldria alguna altra trobada a Sitges), i d'altres a qui he perdut totalment la pista, que és una de les pegues d'internet: Javier Simpson, a qui recordo amb gran afecte, l'amiga Bargalloneta i altres simpàtiques seguidores com l'Angélica, la Pilar, la Carme o la Joana; i Antoine Doinel, qui em va acompanyar, potser gens casualment atès el seu nom de guerra, en uns inicis en què em vaig centrar bastant a parlar de la Nouvelle Vague.

Desaparicions inquietants que em fan reflexionar sobre la fugacitat de tot plegat. La mort ens persegueix i només hi ha dos finals possibles: la mort a internet o la mort física, davant la qual la permanència de la nostra petjada a les xarxes pot esdevenir una cruel paradoxa. La pregunta és: sobreviuré al bloc o moriré amb les botes posades? Qui ho sap?

Un bloc de cinema no és gaire original i, a més, està passat de moda. Fa temps que no creixo en seguidors i comentaris. He parlat de molts clàssics i de quasi totes les pel·lícules que em van marcar. Però cada dia descobreixo nous títols que m'agrada recomanar i encara hi ha molts racons de la memòria cinèfila per explorar, infinits diria jo. És aviat per tancar la paradeta.

D'altra banda, els deu anys han passat en un sospir i jo sóc deu anys més vell (i disculpeu l'obvietat).

No ens afligim. A tot, fins i tot a la mort, podem trobar-li el cantó positiu:

6 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Enhorabona per l'aniversari i la teva constància, Ricard! I també per contar-me entre els teus seguidors i amics, és clar que sí. De fet, tinc pendent deixar-me caure algun dia per Igualada i no dubtis que, tard o d'hora, així ho faré.

Només discrepo amb tu en un punt. I és quan dius que escriure un bloc sobre cinema "està passat de moda". Mira, Ricard: avui en dia vivim immersos a l'economia del coneixement, on el que té valor és la informació. De manera que la nostra tasca no s'ha de mesurar pel seu nombre de seguidors, sinó perquè difonem dades potencialment susceptibles de ser útils a qualsevol que les pugui necessitar (ara o en el futur). Vist així, publicar a la xarxa què ens ha semblat tal o qual pel·lícula adquireix una altra dimensió, que va més enllà d'un mer passatemps.

Gràcies un altre cop per la teva feina i que continuïs molts més anys delectant-nos amb aquests "Clàssics de cinema".

Abraçades cinèfiles,
Juan

ricard ha dit...

Espero que et passis per Igualada i que m'avisis quan ho facis. Et deixaré algun comentari al bloc amb el meu nº de mòbil si em promets no publicar-lo. No crec que m'assetgessin els fans però més val prevenir...

Gràcies per la teva anàlisi, m'ha animat força.

Una abraçada.

miquel zueras ha dit...

Moltes felicitats per l´aniversari del teu blog, i en numeros rodons. Enhorabona i que siguin molts més.
Sí, jo també hi penso en aquells companys que s´han esvait de la blogosfera: Bargalloneta, qui vaig coneixer personalment en una trobada de blogs de cinema (Jordicine també hi era) Javier Simpson al qui també trobo a faltar, i Isabel de "Pelicuario" molt activa i a que també vaig coneixer.
Abraçades!
Borgo.

ricard ha dit...

Una mica de nostàlgia no fa mal.

Moltes gràcies, una abraçada!

Mario Salazar ha dit...

Felicitaciones por esos 10 grandes años, yo estoy en 9, aunque antes he escrito de cine en miscelánia en blogs anteriores, pero cine puro tengo 9 y seguimos. La cinefília es enorme y cada año sale más y más. Uno siempre descubre películas, hay muchísimo por ver y comentar, y es un placer, una pasión que compartimos. Sobre los lectores, todo viene solo, lo importante es dar lo mejor de uno y solita llega la empatía. El cine es un mundo enorme, hay mucho por aprender y conocer. La cuestión es alimentar la pasión. Mientras ames el cine nunca te detengas. Éxitos en todo, y felicitaciones!

ricard ha dit...

Muchas gracias, Mario. Tú también, sigue con tu magnífico y tan apasionado blog, tantos años como puedas.

Un abrazo.