divendres, 12 d’abril de 2019

ÉRASE UNA VEZ EN AMÉRICA


Després dels seus westerns, de parlar de la Guerra Civil americana a "El bueno, el feo y el malo", del ferrocarril i el progrés a "Hasta que llegó su hora" o de la revolució mexicana a "¡Agáchate, maldito!" (1971), Leone va tardar tretze anys a tancar el seu fresc sobre la història de l'Amèrica del Nord.

El títol sembla obligat -"Érase una vez en América"-, i l'acció, estructurada en flash-backs, transcorre entre els inicis del segle XX i la dècada dels seixanta, centrant-se sobretot en els anys de la Llei Seca, per narrar les peripècies d'una colla de gàngsters d'origen jueu i la seva lluita per sobreviure i prevaler en un entorn violent que es troba en l'origen del capitalisme més genuí.

El discurs és tan pessimista i irònic com en els seus westerns. Tanmateix, però, Leone desenvolupa una vena romàntica ja apuntada a la melangiosa "Hasta que llegó su hora" i converteix aquest presumpte thriller de gàngsters en una història molt trista d'amors trencats i amistats traïdes. En definitiva, explica la pèrdua de la innocència del seu protagonista, en Noodles (interpretat per Robert De Niro en l'edat adulta), enamorat des de petit de l'etèria Deborah (Jennifer Connelly/Elisabeth McGovern) i lligat per un ferm vincle d'amistat al seu company de malifetes en Max (James Woods), tan atractiu com impredictible; l'ascensió de Noodles en el món del crim organitzat corre en paral·lel al seu desencís vital; en una de les millors escenes del film, després d'una llarga estada a la presó i quan ja li surten els diners per les orelles, convida a la seva estimada a sopar en una vetllada de conte de fades que hauria de preludiar el seu compromís i, en canvi, acaba amb una violació al seient del darrere d'un automòbil, moment que il·lustra el procés d'autodestrucció a què l'han conduït la violència i la manca d'uns ideals que novament saltaran pels aires en la dramàtica conclusió trenta anys (i quatre hores de pel·lícula) després.

"Érase una vez en América" no és un film perfecte i la seva llarga durada en perjudica el ritme, però sens dubte és ambiciós; la recreació de Nova York als anys vint és espectacular, conté molts moments de genuïna bellesa i, per damunt de tot, és una obra feta amb el cor (que va acusar l'esforç: Leone va morir quatre anys després de l'estrena, mentre preparava una altra epopeia, aquesta vegada centrada en la Segona Guerra Mundial i la batalla de Leningrad).