divendres, 11 de gener de 2019

LOS PARAGUAS DE CHERBURGO


"Los paraguas de Cherburgo" (Jacques Demy, 1964) va ser un èxit crític i comercial enorme, tot i tractar-se d'un projecte molt arriscat, gairebé avantguardista. I per bé que l'avantguarda estava més o menys de moda els anys de la Nouvelle Vague, cap dels altres representants del moviment no coneixeria un triomf tan considerable, amb Palma d'Or a Cannes inclosa i diverses nominacions a l'Òscar.

Demy admirava el musical nord-americà (de fet, els paraigües podrien ser un homenatge a "Cantando bajo la lluvia"). Però el gènere no era gaire apreciat a França. I això no obstant, va tenir la gosadia de fer una pel·lícula cantada íntegrament, com si es tractés d'una òpera. Una opció potser més conseqüent que la dels homòlegs americans (en els quals tan aviat es canta com es parla, de manera una mica arbitrària) però que provoca un efecte de distanciament, sobretot en l'inici del film, que passa en un taller mecànic on els clients demanen tot cantant que els hi mirin el nivell de l'oli. Però és que la resta és igualment artificial, amb una posada en escena que juga amb els colors primaris (recorda una mica Godard), procurant que els vestits facin joc amb el paper de les parets. I tot plegat per explicar una història d'amor impossible entre la filla d'una botiguera interessada i un mecànic honest que perdrà la xicota (i la seva descendència) per culpa de la mili.

En definitiva, "Los paraguas de Cherburgo" és una espècie de melodrama pop que reposa sobre la bellesa de la llavors desconeguda Catherine Deneuve i que conjuga aspectes que semblen antitètics: el to lleuger invocat pels colors vius i la música de Michel Legrand, l'aire kitsch de moltes escenes, sobretot en la primera meitat del film, conviuen amb sorprenent naturalitat amb una conclusió tristíssima (l'escena final sota la neu va fer que no quedés un ull sec en la presentació del film a Cannes -i l'altre dia a casa quan la vèiem a la 2-) i temes incòmodes (les relacions prematrimonials, la prostitució) o directament tabú a l'època com la referència al conflicte algerià. D'altra banda, allò que comença com una història d'amor quasi de conte es transformarà en una anàlisi lúcida i pessimista dels prejudicis i les vel·leïtats que ens traeixen al llarg de la vida fins al punt d'impedir-nos trobar la felicitat veritable.

Per cert, la història de la parella a "La La Land" s'hi assembla, i no seria estrany que s'hagués inspirat en aquest clàssic del cinema francès i universal.

Us deixo amb l'escena del comiat (què són, dos anys de mili?) i un trailer força explícit, tot amb el cèlebre tema central de fons:




2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Una de les pel·lícules més emocionants de tots els temps. Amb la seva sensibilitat a flor de pell, Jacques Demy va crear un clàssic que segueix tocant-nos la fibra com el primer dia.

Salut!

ricard ha dit...

És molt emotiva.

Una abraçada.