dijous, 3 de gener de 2019

LES PEL·LÍCULES DEL 2018

Tot i haver recuperat uns quants títols interessants del 2017 ("Lady Macbeth", "Detroit", "A Ghost Story"), aquest any prescindiré de refer la llista de l'anterior, que em va quedar prou polida.

I, pel que fa al 2018, diré que ha estat un any estrany, que ha transcorregut amb la sensació d'haver-hi molta pel·lícula mediocre, però que, paradoxalment, acaba amb un nombre poc habitual de títols potents i que ha determinat una llista difícil i potser molt subjectiva, en la qual, per primera vegada, m'he permès incloure una sèrie de televisió.


1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

La primera de les històries d'amor diferents que sovintegen en la llista d'enguany. Una dona de la neteja muda i un ésser amfibi presoner dels militars en plena Guerra Freda. Un conte en què els febles s'enfrontaran als poderosos, exposat amb sensibilitat i intel·ligència, amb una posada en escena sòbria (però una ambientació excel·lent) i un llibret antològic en què les situacions, els objectes, fins i tot els colors, estan sempre al servei de la narració.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Encara els temps de la Guerra Freda, ara a Europa, i una altra història d'amor tan intensa com complicada que és també una reflexió sobre les relacions de poder. Joanna Kulig protagonitza alguns dels millors moments del cinema de la dècada i el director d'"Ida" ho filma tot en un blanc i negre portentós. L'escena final la podria haver signat Tarkovsky però el film sembla a estones un musical i Pawlikowski controla tots els registres.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

Un altre director mexicà en la tria i un altre treball en blanc i negre visualment aclaparador. Cuarón ens transporta al Mèxic dels setanta, ens parla de la seva infantesa i de l'heroïna que va conèixer; ell no l'ha oblidada i nosaltres tampoc no ho podrem fer ja mai.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

Quarta pel·lícula d'època, que ens situa ara al Londres dels anys cinquanta, ambientat (meravellosament) en el món de l'alta costura, i tercera història d'amor atípica. Com "Cold War", ens parla també de les relacions de poder i les necessitats afectives i és un títol sorprenent, potser irònic, sens dubte exquisit, que prova una vegada més la solvència i ductilitat del seu director o la genialitat del seu intèrpret, Daniel Day-Lewis, qui broda (mai millor dit) el paper del modista maniàtic i hermètic, que s'anuncia com el darrer de la seva carrera. Ja ho veurem.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

El director d'"Escondidos en Brujas" torna a l'excel·lència amb aquest drama que no exclou la ironia, que parteix de personatges i situacions tòpiques per portar-nos a dubtar de les nostres conviccions. El camí resulta inusualment entretingut.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague i l'artista conceptual JR (és també una història d'amor?) convergeixen en aquest sorprenent documental que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Continuem en la mateixa línia: una celebració de la vida davant la imminència de la mort, una ficció que és alhora un documental sobre l'actor que protagonitza el film, el gran Harry Dean Stanton, al cel sigui.

8. HEREDITARY, d'Ari Aster

En un moment en què el gènere viu una nova edat d'or, no podia faltar un film de terror, tot i que comença com un drama familiar. Però és un malson.

9. CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino

El director italià, molt prolífic el darrer any, signa aquesta història d'amor homosexual entre un adolescent i un nord-americà una mica més granadet i ample d'espatlles en un entorn idíl·lic i també erudit i que duu l'empremta del seu guionista, el veterà James Ivory.

10. ARDE MADRID, de Paco León

La contribució espanyola serà una sèrie de televisió (i el tercer títol en blanc i negre de la tria d'aquest any) sobre l'estada d'Ava Gardner a Madrid als anys seixanta. Només pel fet de ser una comèdia amb cara i ulls ja mereixeria la inclusió; però és que ho té tot: divertida, ben escrita, lleugera però elegant en la forma i no tan lleugera en el fons, manifest feminista i denúncia d'una època que encara podria tornar si continuem així.

4 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Bona entrada d´Any! No he vist totes les pel.lícules, em va agradar "Cold War" i no em va convèncer "Hereditary" que tenía uns alts i baixos de ritme més que evidents. Em quedo amb "Lucky", que em va semblar un film honest, senzill i molt bó.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Reconec que "Hereditary" no és una pel·lícula agraïda però és la seva desmesura el que em va captivar. Totalment d'acord amb "Lucky".

Bon Any!

David Amorós ha dit...

Hola Ricard. Les dues primeres de la teva llista, que jo no he inclòs, no em van acabar d'emocionar tot i que a molts de vosaltres sí. Un dia tornaré a veure Cold War. La de Gulliermo del Toro està prou bé, però em sembla una mica justa de guió, tot i l'estètica excepcional. La resta gairebé tot coincidències. M'apunto la serie de Paco León que no he vist i detesto (no podia falta una d'extrems oposats) Call me by you name.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Em va agradar molt "La forma del agua" i, tot i les múltiples referències i que la història és relativament previsible, considero contràriament a tu que el guió està molt ben estructurat. La de "Cold War" pot desorientar una mica, jo crec que t'agradarà més en un segon visionat; en qualsevol cas, no podràs negar que tant aquesta com "Roma" són un regal per als sentits.

"Call Me by Your Name" em va agradar, sobretot el treball dels actors, però li reconec un cert tuf de film de "qualité" pensat per afalagar la crítica (per cert, un extrem que també afectaria el remake de "Suspiria").

Una abraçada.