LOS OLVIDADOS # 4: WALTER HILL

Walter Hill i Alan Parker són dos noms fonamentals del cinema dels setanta i vuitanta. Les seves carreres respectives tenen força concomitàncies però també algunes diferències notables. Volia ajuntar-los en un post però finalment decideixo separar-ho en dos capítols per poder fer una anàlisi una mica més exhaustiva i evitar certa confusió.

Comencem, doncs, per en Hill, qui va signar el seu primer llargmetratge -"El luchador"- l'any 1975. Parker havia fet un parell de curts i una pel·lícula per a la televisió però el seu primer títol llarg estrenat als cinemes va ser "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", del 1976, un insòlit musical protagonitzat per nens fent de gàngsters que disparen nata (i el protagonisme de la Jodie Foster, abans de fer-se famosa pel seu paper a "Taxi Driver").

"El luchador" és un títol interessant ambientat als anys de la Gran Depressió en què Charles Bronson es dedica a boxejar i James Coburn li fa com de representant. El to malenconiós del film recorda Sam Peckinpah, director amb qui s'ha relacionat sovint el cinema de Walter Hill, tot i que beu de fonts molt diverses.

Així, doncs, "Driver" (1978), pel·lícula estilitzadíssima sobre un conductor lacònic (Ryan O'Neal) i el policia que el persegueix (Bruce Dern) recorda tant els polars de Jean-Pierre Melville com el cinema de Robert Bresson. La influència francesa s'estén a la presència d'Isabelle Adjani fent de dona fatal i misteriosa tan parca en paraules com el lànguid protagonista.

"The Warriors" (1978) constitueix el primer gran èxit del director i un dels seus títols de culte. Parteix d'un llibret inspirat en l'Anàbasi i narra la peripècia d'una banda de Nova York que ha de creuar la ciutat per tornar al seu barri, amb l'inconvenient que totes les altres bandes volen matar-los perquè els creuen responsables de l'assassinat d'un gurú que pretenia unir-les contra enemics comuns (la policia i la màfia). Tota l'acció transcorre al llarg d'una nit i el director combina sàviament violència, escenes d'impacte i lírica de la lleialtat.

Les similituds amb el cinema de Peckinpah s'accentuen a "Forajidos de leyenda" (1980), un western crepuscular sobre bandes del Vell Oest que fins i tot inclou els famosos ralentís de l'autor de "Grupo salvaje".

A "La presa" (1981), Walter Hill confirma el seu domini del gènere d'acció i suspens a partir de la història d'un grup d'integrants de la Guàrdia Nacional assetjats per una colla de violents cajun als pantans de Louisiana.

I a "Límite: 48 horas" (1982), el seu títol més comercial però també un dels millors, aconsegueix un exemple magnífic de buddy-movie, incorporant sense problemes un humor que fins aquell moment havia estat absent del seu cinema i descobrint un actor de carisma indubtable destinat a convertir-se en una de les grans estrelles de la dècada: l'inefable Eddie Murphy, en un paper a la seva mida.

No obstant això, "El gran despilfarro" (1985) qüestionava les seves aptituds com a director de comèdia. I, tot i que encara dirigiria alguns títols interessants, sempre amb una claredat expositiva heretada dels clàssics, la seva estrella es va anar apagant després d'aquest fracàs i actualment deu guanyar més calés en la seva faceta de productor (és al darrera d'"Alien" i les seves seqüeles).

L'amfetamínica "Calles de fuego" (1984) també va ser un fracàs en la seva estrena però ara mateix deu ser el títol més recordat de Hill. En el fons, volia parlar d'aquesta pel·lícula, com també en el cas de Parker m'interessava bàsicament un altre títol de culte.

Com passa en els millors treballs de Walter Hill, l'argument és esquemàtic i a base d'arquetips. Un perdedor que viatja sense rumb i és molt hàbil amb els punys (com el protagonista del seu primer film), amic d'una heroïna hawksiana i enamorat fatalment d'una cantant que es debat entre l'atractiu animal del xicot i la butxaca plena de dòlars del seu representant, es posa al servei del seu rival per alliberar la noia d'una banda de motoristes que l'han segrestada. El protagonista és Michael Paré, un noi molt guapo que no va fer res més de bo; la seva companya d'aventures és Amy Madigan; Diane Lane, en l'apogeu de la seva bellesa, fa el paper de la diva i Rick Moranis (un senyor baixet amb ulleres que sortia en totes les pel·lícules de l'època) és el mànager. El dolent és un Willem Dafoe de cara impossible que, curiosament, tindria la carrera més llarga i profitosa de tots els participants en aquest títol (Lane va encadenar dos fracassos sonats el mateix any -l'altre va ser "Cotton Club"-).

"Calles de fuego" es va plantejar com una faula rock, una extravagància es miri com es miri que, vist amb perspectiva, és tant la causa del seu fracàs com el fonament del seu atractiu i la consideració de culte. Combina sense complexos violència i números musicals (d'una qualitat sonora inqüestionable) i ens submergeix en un univers oníric en què tot és possible, amb decorats que barregen iconografia dels anys cinquanta, pop, i l'ambient sòrdid i plujós de "Blade Runner". El film de Ridley Scott no és l'única referència cinematogràfica d'un film que remet a la mítica del western (els rifles i les gavardines de molts personatges; una trama que recorda "Centauros del desierto" i el seu heroi turmentat); la baralla entre les motos podria haver estat una escena del "Salvaje" de Marlon Brando i el final és "Casablanca". L'estil és també molt eclèctic, amb un muntatge sincronitzat amb la banda sonora que escombra ràpidament els diversos plans que obren el film en el seu trepidant inici, per abraçar després algunes formes del vídeo-clip, però sense renunciar mai a l'herència clàssica que ha il·luminat l'obra d'un director a redescobrir.