Forman va obtenir reconeixement internacional amb el seu segon treball de ficció, "Los amores de una rubia" (1965). El film, en un to proper a la sàtira, ens parla, com anuncia el títol, dels amors d'una noia rossa que treballa amb moltes altres noies com ella en un complex industrial d'un poble petit de Txecoslovàquia al qual arriben una colla de reservistes que intentaran lligar-se-les en el transcurs d'un ball, seqüència força divertida que ocupa la meitat del metratge; però la rossa, amb bon criteri, prefereix allitar-se amb el jove pianista, tot i que els artistes... ja se sap: són poc de fiar.
El film reuneix les característiques d'un estil molt personal que s'aniria difuminant en l'etapa americana del director: la fotografia en blanc i negre -excel·lent- de Miroslav Ondrícek, col·laborador habitual de Forman, combina els primers plans i els generals captats des de certa distància, cercant un efecte realista proper al documental i contradit fins a cert punt per l'enfocament caricaturesc de molts dels personatges, especialment els secundaris. En l'aspecte argumental, contraposa l'anhel de llibertat dels més joves amb la incomprensió i l'apatia dels adults; i la innocència d'una jove protagonista amb un passat traumàtic posa més en relleu la mesquinesa de la resta. No sé si de tot això se'n pot dir crítica social però el retrat d'una societat abúlica s'imposa rere l'aparença de comèdia amable.
"¡Al fuego, bomberos!" (també es pot trobar amb el títol d'"El baile de los bomberos" i, en cas de dubte, per l'original "Horí, má panenko"), del 1967, és igualment una sàtira, que podria resultar inofensiva si no fos perquè el comportament de tots els personatges es mou entre el patetisme i la mesquinesa. El ball que centrava bona part del metratge de "Los amores de una rubia" ocupa ara la totalitat del film, al voltant de la festa que organitzen una colla de bombers veterans amb una rifa que acaba com el rosari de l'aurora i una elecció de la reina de l'esdeveniment molt accidentada i amb un component masclista que faria envermellir Bertín Osborne.
El problema amb els soviètics va propiciar la fugida de Milos Forman (també del co-guionista Ivan Passer) als Estats Units.
"Taking Off" (1971) trasllada a l'Amèrica de la contracultura la temàtica dels films txecs del director. Els joves hippies són el transsumpte de les noies de "Los amores de una rubia"; però el relat se centra en els seus pares, desconcertats i desorientats, probablement com el mateix Forman, que es revela incapaç de transcendir el retrat d'aquesta "Juventud sin esperanza" a què fa referència el títol espanyol, més aviat pejoratiu, i acaba servint una comèdia inofensiva en què l'escena més polèmica i més celebrada és aquella en què els progenitors es reuneixen per experimentar amb la marihuana, en un intent infructuós però simpàtic d'entendre el jovent.
El seu primer gran èxit als Estats Units arriba l'any 1975, quan Forman adapta la novel·la de Ken Kesey "Alguien voló sobre el nido del cuco".
Randle McMurphy, un malfactor de poca volada, es fa passar per boig perquè l'ingressin en un centre psiquiàtric prop de la frontera amb Canadà i poder fugir. El lloc, a pesar de la música suau que sona a totes hores i l'amabilitat aparent del personal, és una institució sinistra en què regnen l'ordre i la disciplina en detriment de qualsevol indici d'humanitat. McMurphy és un esperit lliure que no es vol deixar doblegar i el seu exemple propiciarà la rebel·lió d'uns interns que només necessiten ser tractats com a persones. Caldrà que s'enfronti a la freda i perversa infermera Ratched però és una guerra perduda abans de començar, tot i que al final s'obri una escletxa d'esperança (més aviat un forat al mur de l'hospital).
La tendència de Forman a omplir els seus films de personatges lletjos i estranys troba aquí una excusa perfecta i molts actors amb físics poc ortodoxos van poder mostrar el seu talent: Sidney Lassock, Vincent Schiavelli, Christopher Lloyd o Danny DeVito, entre d'altres. Brad Dourif, en el seu primer paper acreditat, és l'intèrpret idoni per al paper de l'infeliç Billy, i Louise Fletcher, qui va guanyar un dels cinc Òscars atorgats al film (els principals: pel·lícula, director, actor, actriu i guió adaptat), broda el paper de la malvada infermera. Però "Alguien voló sobre el nido del cuco" és, per damunt de tot, la consagració definitiva del gran Jack Nicholson; la seva energia i el seu histrionisme escauen com anell al dit al personatge de McMurphy, el murri que s'enfronta al sistema i que acaba destruït per ser massa bona persona. Algú dirà que el discurs del film és massa obvi però sens dubte resulta eficaç i moltes escenes són memorables: la retransmissió del partit de bàsquet o tota la part final, amb una banda sonora tan trista com la història es mereixia, a càrrec de Jack Nitzsche.
Encara encasellat com a especialista en els joves i la cultura hippie, Forman és l'encarregat de portar al cinema, l'any 1979, el cèlebre musical "Hair", que esdevé un dels escassos grans musicals de la dècada.
Dos anys més tard, dirigeix "Ragtime", adaptació de la novel·la d'E. L. Doctorow, obra coral que retrata el racisme de la societat nord-americana al començament del segle XX. En un dels papers, trobem a James Cagney, absent del cinema d'ençà que va treballar amb Billy Wilder a "Un, dos, tres", vint anys abans.
I el 1984, arriba l'altre gran èxit de l'etapa americana del director. La gràcia d'"Amadeus", novament una adaptació, en aquest cas de l'obra de Peter Shaffer, amb llibret del mateix autor, és que va molt més enllà de l'aproximació biogràfica al geni de la música (música que, com era obligat, omple la banda sonora del film). Mozart (interpretat pel quasi desconegut Tom Hulce) comparteix protagonisme amb Salieri (F. Murray Abraham), qui, de fet, es converteix en narrador de la seva atzarosa i curta existència; Salieri, músic oficial de la cort, és un home devot en les antípodes d'un Mozart eixelebrat i faldiller; gelós del seu èxit i decidit a destruir-lo, tot i que, paradoxalment, és l'únic capaç de comprendre la genialitat de la seva obra: l'escena en què descobreix unes partitures originals excelses escrites sense cap rectificació és memorable; el músic mediocre veu en aquelles notes la mà de Déu i és incapaç d'entendre que la divinitat s'expressi a través d'un individu que ell considera ridícul; l'odia però està condemnat a admirar-lo.
"Amadeus" va guanyar vuit Òscars, tres més que "Alguien voló sobre el nido del cuco".
Com Kubrick sabia prou bé, el segle XVIII resulta molt fotogènic i un regal per als responsables del vestuari. Forman va tornar a viatjar a la mateixa època en el seu següent treball, "Valmont" (1989), vistosa adaptació de l'obra de Choderlos de Laclos amb llibret del gran Jean-Claude Carrière. El film és elegant i simpàtic però l'estrena només un any després de la versió excel·lent de Stephen Frears ("Las amistades peligrosas") el va condemnar a l'oblit, potser com la genialitat de Mozart va eclipsar Salieri (salvant les distàncies). Tot i que, objectivament i amb l'excepció de Michelle Pfeiffer, els protagonistes de la versió de Forman són més joves i més guapos (Colin Firth i Annete Benning al capdavant del repartiment).
El director txec torna al biopic en els seus nous treballs:
"El escándalo de Larry Flynt" (1996), protagonitzada per Woody Harrelson, ens apropa a la figura de l'editor de la revista Hustler, un pornògraf que emprèn una lluita judicial sense quarter contra la censura i contra el sistema, un transsumpte en la vida real del personatge de McMurphy a "Alguien voló sobre el nido del cuco".
"Man on the Moon" (1999), amb Jim Carrey en un paper a la seva mida que li permet compaginar la seva vocació histriònica amb una insospitada vena tràgica, se centra en la vida i la prematura mort del còmic Andy Kaufman, un personatge enigmàtic i un altre rebel en la llista de rebels dels films de Forman; la seva manera d'enfrontar-se al sistema consistia a dinamitar constantment les expectatives del seu públic, ideant gags surrealistes i ocultant la seva personalitat rere les seves creacions, com el vulgar Tony Clifton.
Així, doncs, pel·lícula rere pel·lícula, Forman ens parla de personatges amb una forta personalitat en lluita contra un entorn repressiu o mesquí, o les dues coses: la rossa i el pianista de "Los amores de una rubia", McMurphy, els joves de "Hair", Mozart, el pianista de "Ragtime", Valmont, Larry Flynt, Andy Kaufman...
A falta de conèixer "Dobre placená procházka" (2009), que Forman filma de tornada al seu país natal, el darrer treball que hem pogut veure del director ara finat és "Los fantasmas de Goya" (2006), un fulletó que barreja el famós pintor (Stellan Skarsgard) amb una musa acusada d'heretgia (Natalie Portman) i un terrible inquisidor (Javier Bardem).
Jean-Claude Carrière col·labora en el guió com ho va fer amb "Valmont" i tampoc no li porta sort a Forman, qui signa el seu pitjor treball amb diferència. Tenim l'artista i tenim el dolent, però el conflicte entre el geni i el sistema no apareix enlloc; al final, Goya sembla un senyor que passava per allà i la resta esdevé un relat maniqueu sense vigor dramàtic. L'elegància visual dels seus primers treballs s'ha anat transformant fins a tal extrem que "Los fantasmas de Goya" podria passar per un telefilm.
Quedem-nos amb els molts grans moments de cinema que ens va regalar al llarg d'una filmografia no especialment extensa però sí força variada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada