CAMPEONES

Si Javier Fesser va sorprendre amb l'aparent gir en la seva carrera que suposava "Camino" (2008), a "Campeones" (2018) recorre -també aparentment- el camí invers. Narra un drama (disfressat de comèdia) d'ambient esportiu d'inspiració nord-americana (recordem "Hoosiers", dirigida per David Anspaugh el 1986) que combina esperit de superació, redempció del personatge principal, missatge positiu i bons sentiments: quelcom, en principi, no apte per a cínics.

Alguns moments semblen escrits al dictat de la Dirección General de Tráfico i tot plegat resulta força previsible.

Si Javier Fesser ha volgut fer una pel·lícula comercial, no hi ha dubte que ho ha aconseguit (tres setmanes consecutives en el número 1). Però no ens enganyem. En el fons, la proposta és més arriscada d'allò que pot semblar a primera vista i no tan allunyada de l'univers del director. Al cap i a la fi, una pel·lícula de bàsquet protagonitzada per discapacitats psíquics que vulgui emocionar però també fer riure a costa de la malaptesa i ingenuïtat dels personatges podria haver derivat fàcilment cap al despropòsit i la vergonya aliena. Però també "El milagro de P. Tinto" feia conya a partir d'uns nans, de la ceguesa d'un dels personatges o d'un negre orfe i no passava res. Fesser va deixar clar en aquest film i a "Camino" que la correcció política és un concepte per a ell desconegut. A "Campeones" no li fa falta: barreja realisme i surrealisme i ho amaneix amb humor però també amb molt d'amor cap als seus protagonistes; l'elecció de Javier Gutiérrez en el paper de l'entrenador era una aposta segura però la colla de discapacitats a les seves ordres són un miracle, persones que volen ser personatges que volen ser persones.