divendres, 3 de juny de 2016

EL DOBLE


A "El doble" (2013), Jesse Eisenberg fa el paper d'un oficinista molt tímid que és sistemàticat ignorat -i a estones humiliat- pels seus caps, pels seus companys i per una veïna i companya de feina que s'assembla a Mia Wasikowska. Fins que un bon dia apareix un jove físicament idèntic però que té totes les aptituds socials que a ell li manquen. La relació entre ambdós passa de la col·laboració al xantatge i anihilació progressiva de la part més dèbil.

Aquest film és l'adaptació d'un relat de Dostoievski que no va ser gaire ben rebut quan es va publicar, potser perquè aquesta anàlisi del conflicte entre alló que som i allò que volem ser més enllà de les condiciones imposades per l'entorn social i les nostres repressions es va avançar algunes dècades a les teories de Sigmund Freud sobre el jo, el superjo i l'allò. Novel·la i pel·lícula parlen d'una dualitat inherent a l'ésser humà, i també de la frustració derivada de constatar que el triomf o el fracàs en les nostres aspiracions socials no depèn tant de les nostres qualitats sinó de l'atractiu que siguem capaços de projectar, fins i tot de manera inconscient.

Un notable treball sobre la banda sonora i la direcció artística de David Crank (col·laborador habitual de Paul Thomas Anderson i Terrence Malick) contribueixen a crear un ambient de malson que pot evocar la sordidesa dels despatxos de la burocràcia russa del XIX però que recorda igualment els films futuristes de Terry Gilliam. La direcció ha anat a càrrec de Richard Ayoade, més conegut pels seus treballs com a actor (és el Moss de la divertida sèrie britànica "Los informáticos"), però fa anys el projecte va ser a les mans de Roman Polanski i l'havia de protagonitzar John Travolta; director i actor van acabar abandonant per presumptes diferències creatives però no deixa de ser curiós que la història d'"El doble" sigui tan polanskiana; fins i tot sembla un remake d'"El quimérico inquilino", amb un protagonista tímid que es veu a si mateix quan mira per la finestra i que acaba saltant al buit, i una estructura circular plantejada com un malefici.

La idea d'un doble, real o inventat, que és el revers de l'original (si és que hi ha un original) era present en un dels millors treballs de David Cronenberg, la inoblidable "Inseparables" (1988); en aquest cas, es tractava d'uns germans bessons i l'argument estava inspirat en un cas real. Però l'atmosfera aconseguida pel genial director canadenc no era menys fantàstica que la d'altres variacions sobre personalitats escindides, amb "Psicosis", d'Alfred Hitchcock, al capdavant.

Però també podem parlar d'una altra adaptació literària que té un plantejament similar: no es tracta ara d'un doble sinó d'una persona que es transforma en la seva part fosca, en el revers tenebrós, el jo anihilat per l'allò. I no ens referim al Darth Vader de Star Wars sinó al Doctor Jekyll i el seu altre jo malèfic, el senyor Hyde.

La novel·la de Robert Louis Stevenson, escrita a finals del segle XIX, ha conegut diverses adaptacions cinematogràfiques: potser la més coneguda és la versió de 1931 dirigida per Rouben Mamoulian i protagonitzada per Fredric March, qui va guanyar un Òscar amb la seva actuació; però també podem esmentar la versió de Victor Fleming de 1941, amb Spencer Tracy i Ingrid Bergman, la de Jean Renoir ("Le testament du Docteur Cordelier", 1959), la de Terence Fisher de 1960, o les més recents "Mary Reilly" (1996, dirigida per Stephen Frears, amb John Malkovich i Julia Roberts) i "El club de la lucha" (David Fincher, 1999), una variació molt interessant sobre el mateix argument.

La història ha tingut també versions en clau de comèdia: algun episodi de "Tom y Jerry" i la inevitable paròdia a càrrec de Bud Abbott i Lou Costello. Però la millor és sens dubte la duta a terme per Jerry Lewis el 1963, amb el títol d'"El profesor chiflado" (versionada al seu torn en un film protagonitzat per Eddie Murphy del 1996).


La pel·lícula de Jerry Lewis s'assembla més a la de Richard Ayoade sobre l'obra de Dostoievski, ja que posa l'accent en la nostra necessitat de ser acceptats socialment. Així doncs, el protagonista és un professor de ciències molt tímid, maldestre, curt de vista i llarg de dents, pentinat pel seu pitjor enemic, a qui no respecten els seus alumnes ni el director de l'institut. Per tal d'imposar-se, vol convertir-se en un home musculós; però la gimnàstica no té l'efecte desitjat i decideix fer servir els seus coneixements de química per preparar un beuratge que el convertirà -mentre duren els efectes- en un paio arrogant i molt atractiu (el mateix Lewis, és clar), que fuma una cigarreta rere una altra (eren els anys seixanta) i, a més, sap cantar. Gràcies a la seva nova personalitat, podrà lligar amb la seva alumna preferida (la guapíssima Stella Stevens), però finalment s'imposarà el principi que més val ser un mateix (matitzat per un pla final força irònic).

La comèdia de Lewis té molt de pionera, no únicament per inaugurar el sub-gènere dels nerds, sinó per la gosadia de presentar un heroi lleig que ansia convertir-se en un paio impresentable però atractiu físicament.

A més, la posada en escena és francament imaginativa, amb escenes impagables com el travelling en càmera subjectiva que precedeix la primera aparició de Buddy Love.


Una elecció difícil?




4 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Segur que aniré a veure aquesta pel.lícula perque el tema del doble o "Doppelganger" sempre m´ha fascinat. Aquesta versió de Jerry Lewis és potser la seva millor obra junt amb "El grum" pel meu gust. Per cert que fa poc vaig veure la versió Jeckill-Hyde amb Spencer Tracy i em va semblar imfumable.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Sens dubte un tema molt interessant. La pel·lícula fa temps que es va estrenar, em temo que sense gaire èxit, i l'he recuperada a Movistar +. Probablement la puguis trobar en un video-club ben assortit si encara en queden.

Lewis té grans pel·lícules però és un director força irregular. La versió de Jekyll-Hyde amb Spencer Tracy no recordo si l'he vista; probablement sigui tan patètica com dius.

Salut!

Pedro Rodríguez ha dit...

Bueno, Dostoievski es uno de mis autores de cabecera, y aunque Ayoade no logra captar a la perfección el espíritu de la novela, el film no es nada desdeñable y Eisenberg cumple con un papel que en modo alguno resulta fácil. La película, en cualquier caso, destila pericia, estilo y un humor negro absolutamente corrosivo.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Sí, no es una película redonda (una lástima que no la dirigiese Polanski) pero sí muy cáustica y muy elaborada formalmente.

Un abrazo.