dissabte, 7 de març de 2015

LA ISLA MÍNIMA


De la guanyadora de l'Òscar a la guanyadora del Goya. "La isla mínima" (2014), com passava en l'anterior pel·lícula d'Alberto Rodríguez "Grupo 7" (2012), ens trasllada a l'Andalusia dels anys vuitanta a través d'una trama policial; ara no és l'Expo sevillana sinó les maresmes del Guadalquivir, on dos policies lacònics, d'idees polítiques antagòniques però idèntica mala llet, investiguen la desaparició d'unes noies.

Ajudat per una fotografia extraordinària d'Alex Catalán, el director brinda un thriller atmosfèric i apassionant que s'assembla molt a la sèrie "True Detective" (els aiguamolls, les supersticions, la mateixa trama) i que no oblida les regles del thriller més ortodox: l'acció és una excusa per mostrar un univers en descomposició, en aquest cas una Andalusia encara subdesenvolupada on cacics i alcaldes que no han canviat els seus mètodes tot i la llavors recentment estrenada democràcia exerceixen el seu domini sobre una població que només pot sortir de la misèria delinquint o fugint a la Costa del Sol (o les dues coses alhora); i els protagonistes són contradictoris, com ho és el personatge interpretat per Javier Gutiérrez, policia franquista enfrontat a la decadència física i als dimonis del passat. I més enllà d'aquesta ortodòxia, "La isla mínima" il·lustra una vegada més la capacitat del bon cinema espanyol per retratar un món rural atàvic i ple de monstres, en una tradició que va de "Furtivos" a "El séptimo día".

7 comentaris:

Ca ha dit...

A mi em va agradar molt. Com dius és una mostra del bon cinema espanyol que sempre s' ha fet. És una pel.lícula amb aroma i substància, atributs dels quals s'ha de gaudir. Molt recomanable. Salutacions.

Pedro Rodríguez ha dit...

El telón de fondo está tamizado por un realismo sucio y agobiante en donde se dispersan los cadáveres en putrefacción, caciques arrogantes, incultura, mano de obra esclava, oscuros secretos y mentiras, un microcosmos degradante y lleno de costras que se impone como una revisión dolorosa y nada estridente de un pasado reciente y un tiempo crucial en donde se construyeron los cimientos en los que se asienta el presente. El final alumbra una lacerante verdad que actúa como metáfora de ese pestilente pozo fecal del que surge nuestra propia historia. Un film notable.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Ca: Fins i tot diria que és una mostra del millor cinema espanyol.

Pedro: ¿Hemos superado este pasado o sencillamente la podredumbre ha adoptado nuevas formas?

Una abraçada.

pons007 ha dit...

Abans de veure la isla mínima havia acabat de veure True Detective, i per això vaig dir “Ei! Que això ja ho he vist!” Però està bé, té bons detalls com la fotografia i la persecució amb el cotxe de nit.

ricard ha dit...

La factura visual és impecable. I s'assembla molt a "True Detective" però té la seva pròpia personalitat.

Salutacions.

Imma ha dit...

Com ja et vaig dir en el seu moment, em va agradar moltíssim. Bon ritme; bon retrat dels personatges que broden l'expressió a través de la contenció; no cau en la morbositat,tot i que el tema hi podria dur... En definitiva, una perleta.

ricard ha dit...

Certament, evita la morbositat tot i que ens recorda el tristement cèlebre cas de les nenes d'Alcàsser.