dijous, 29 de maig del 2014

LA GUERRA HA TERMINADO


El 1966, Alain Resnais dirigeix "La guerra ha terminado", sobre un guió més o menys autobiogràfic de Jorge Semprún. Yves Montand interpreta Diego, un espanyol membre del Partit Comunista que viu exilat a París però viatja a Espanya sovint, de manera clandestina, per organitzar la resistència; ens trobem en un moment especialment delicat perquè sovintegen les detencions i per la perspectiva d'una hipotètica vaga general que podria acabar amb el règim franquista.

El film comença quan Diego travessa la frontera cap a França -amb alguns problemes- i acaba quan viatja a Barcelona per a una difícil missió. No s'està gaire temps a París, però en té prou per buscar-se una amant (una joveníssima Geneviève Bujold) i apaivagar les ànsies de la seva parella (Ingrid Thulin), assistir a avorrides reunions amb els seus camarades i fumar uns mil cartrons de Gauloises.

Montand defensa molt bé un personatge dubitatiu, que es mou en terra de ningú, dividit entre dos països, dues dones, dues maneres d'encarar la lluita clandestina; tot i que no podem evitar la sospita que Semprún ofereix de si mateix un retrat idealitzat, el d'una mena de James Bond en versió existencialista. La confrontació entre una mirada ideal i la realitat més prosaica s'estén a la reflexió que centra la història: quin és el sentit de la utopia revolucionària en un moment en què ja ha plogut força des de la Guerra Civil i, a Espanya, el règim de Franco suborna les consciències amb el 600 i la televisió de dos canals, amb l'ajuda inestimable de les divises aportades pels francesos i les franceses amb bikini?

La dualitat abasta la pel·lícula en si mateixa. "La guerra ha terminado" és un assaig que Resnais narra amb el seu característic estil experimental però és igualment un thriller apassionant i prou accessible. Conseqüentment, el film va ser un dels escassos èxits comercials en la carrera del director i, alhora, va assolir un gran prestigi crític, amb premi del Cercle de Crítics de Nova York i nominació a l'Òscar inclosos.

Com a curiositat, en el paper d'un francès anarquista trobem un jove José María Flotats. Ni de bon tros, la seva interpretació era tan afectada com les seves recents performances.

Una escena d'amor de Resnais:

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Cada vegada que veig aquesta pel·lícula em pregunto com Flotats ha acabat sent l'histriònic actual.

David ha dit...

Y la definición de qué era España en aquel momento (eso de los turistas y algo más) la volvería a dar Montand ligeramente modificada en otro documental firmado por Semprún: Las dos memorias.
A mí me gustó esta peli (y ese recurso de los flash-forwards). Recuerdo también que hubo alguna discusión acerca del final de la peli... yo creo que llegaban a tiempo de salvarle, pero no recuerdo si otros decían que no, que le pillaban. Tendría que volver a verla (y eso que la revisé hace un par de años que hubo un ciclo de películas de Semprún).
Un saludo.

ricard ha dit...

Júlia: Sort que ara ha pogut tornar al TNC, anys després del lamentable episodi amb el conseller Pujals, qui se li va "avraonar".

David: No conocía el documental que citas y tomo nota. Es normal que no recuerdes si al final lo pillan o no porque (SPOILER) no llega a verse.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

Pedro Rodríguez ha dit...

Muchos años después, Jorge Semprúm escribió el libro "Federico Sánchez se despide de ustedes", en donde la memoria era testigo de cargo de la historia. Ese Federico Sánchez, que como yo, se volvió escéptico y dejó de creer en la ideologías y la obediencia férrea a unos partidos graníticos. Yves Montand, acaba siendo otro desencantado en una película que tengo mucho cariño y que vi siendo un chaval en la Filmoteca de la Generalitat, entonces ya presumía que la política sólo era una lucrativa fantasía rebosante de anhelos bastardos. El tiempo me lo ha confirmado.

Un abrazo

Júlia ha dit...

Aquesta pel·lícula la tenia mitificada pel fet que la vaig veure a França quan aquí era prohibida, després l'he vista alguna vegada per la televisió i no n'ha fet ni fred ni calor, tot i que compta amb bons actors i reflecteix molt tota una època i una França.

ricard ha dit...

Pedro: Compro tu definición de política.

Júlia: Jo crec que és una pel·lícula molt bona però la seva aura mítica i la seva estreta relació amb un context social i polític molt concret la fan aparèixer antiquada. No ens enganyem: el film parla d'uns personatges i d'uns fets que s'estan tornant antics; però és que ara hi hem d'afegir uns altres cinquanta anys. Ja no tenim en Franco i ni tan sols en Juan Carlos I.

Una abraçada a tots dos.