dissabte, 3 de maig del 2014

HISTÒRIA DE LA MEVA MORT


Vaig dir a propòsit d'"Honor de cavalleria" (2006) que la idea de filmar els temps morts de les aventures d'en Quixot i Sancho Panza em semblava una poca-soltada.

El punt de partida d'"Història de la meva mort" (2013) resulta més interessant: una hipotètica trobada enmig dels Càrpats entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula; el primer representa la llum del racionalisme i, el segon, la foscor del romanticisme. Un viatge de la llum cap a la foscor en sentit tan metafòric com literal: a mesura que la pel·lícula avança, la nit i la violència s'imposen; la paraula, molt present a la primera meitat, acaba sent substituïda pel crit gutural del príncep de les tenebres.

Albert Serra recorre novament a actors no professionals i, tot i que el poeta i gestor cultural Vicenç Altaió defensa prou bé el personatge de Casanova, la resta d'actuacions són una mica zombis. Conforme a l'estil contemplatiu del director, hi ha moltes escenes de grup en què no passa gran cosa, i tenim la sensació d'assistir a un pessebre vivent. El film té idees brillants, com quan Casanova i Dràcula fan sagnar una noia endormiscada, el primer masturbant-la i el segon clavant-li els ullals com és preceptiu (una escena plàsticament impecable), i moments xocants i escatològics: Casanova menja tota l'estona i elimina el menjar en una estampa molt explícita, que fa exclamar el seu criat Pompeu (l'inefable Lluís Serrat, el Santxu d'"Honor de cavalleria") "si que has d'allò!". Del conjunt d'encerts i despropòsits en resulta un film inclassificable, pretensiós i ridícul, mancat de ritme, fins i tot exasperant, alhora curiós i agosarat. Albert Serra és com un nen -una mica malcriat mentre li vagin donant premis- i filma com un nen, la qual cosa només garanteix una mirada diferent. Potser encara m'acabarà caient simpàtic!

2 comentaris:

David Amorós ha dit...

A mi hi ha més coses que m'agaraden d'aquesta pel·lícula que no pas no. El tio és un personatge que va per lliure i l'anarquia no sempre li senta bé, però en general, no només em cau en gràcia ell, si no algunes de les coses que fa. Aquesta és bastant curiosa, té moments molt pictòrics que m'atrauen i d'altres, és clar, que es desfà tot en el seu egocentrisme. Bastant divertit tot.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Té certa traça pel que fa a la composició dins de l'enquadrament. I, sí, és divertit quan no és irritant. De tota manera, aquesta història sobre el Casanova i el Dràcula em sembla més interessant sobre el paper que en la seva plasmació.

Una abraçada.