dissabte, 26 de gener de 2013

DJANGO DESENCADENADO (dos cavalquen junts)

 
Si a "Malditos bastardos" Tarantino abordaba el gènere bèl·lic partint de la còpia europea dels clàssics nord-americans, el seu primer western no s'inspira en John Ford (tot i alguna seqüència que recorda "Dos cabalgan juntos" i uns exteriors dignes d'Anthony Mann) sinó en l'espaguetti-western que els italians rodaven a Almeria als anys seixanta. Així doncs, "Django desencadenado" remet des del seu títol a la pel·lícula "Django", dirigida per Sergio Corbucci el 1966, tot i que les referències es limiten al nom del protagonista, la intervenció d'uns encaputxats racistes, les fuetades, la música de Bacalov i una breu aparició de Franco Nero. Però la violència espectacular i catàrtica, la dilatació del temps, l'humor omnipresent i una re-lectura de la història dels Estats Units des d'una perspectiva mítica, són característiques del gènere re-inventat per Leone i companyia.

Quentin Tarantino no ha ocultat mai la seva devoció per l'espaguetti-western. Per a ell, "El bueno, el feo y el malo" (Sergio Leone, 1966) és la millor pel·lícula de la història; a "Reservoir Dogs" ja homenatjava el famós duel a tres bandes. I la construcció d'algunes seqüències de "Kill Bill" i "Malditos bastardos" remeten directament al gènere. Aquesta parada, doncs, semblava obligada. Tanmateix, el tema de l'esclavitud i els escenaris dels camps de cotó a Mississippi no resulten habituals en el western europeu -ni en el nord-americà-. Tampoc no era habitual que el protagonista fos de raça negra, com el Django del títol (Jamie Foxx), alliberat de la seva condició d'esclau per un simpàtic caçarrecompenses alemany -extraordinari Christoph Waltz-, que veurà en ell l'encarnació del valent Sigfrid i l'ajudarà a rescatar una Brunilda de raça negra (una esclava que parla alemany, una de les nombrosíssimes grans idees de guió que conté el film).

L'estructura de "Django desencadenado" és episòdica, com a "Malditos bastardos", però la concurrència d'una proposta senzilla i eficaç -a "Kill Bill" era la venjança de la protagonista; aquí, l'esmentat salvament de l'esposa esclava de Django de les urpes de l'indesitjable terratinent interpretat per Leonardo DiCaprio-, cohesiona el film i no permet que l'interès decaigui en cap moment, malgrat que algunes escenes són llarguíssimes. "Django desencadenado", diguem-ho ja, és una festa: cadascun dels molts personatges que apareixen són una veritable troballa, arquetips del gènere i originals alhora; la força de les imatges deixa l'espectador sense alè; les situacions són còmiques, sorprenents i angoixants, tot al mateix temps; els actors gaudeixen i fan gaudir, des dels protagonistes, immensos, a tot el ventall de secundaris, amb presències emblemàtiques com Bruce Dern, Tom Savini, Michael Parks, Don Johnson (!), Jonah Hill (!!) o el mateix Tarantino vestit de "Bonanza". I Samuel L. Jackson compareix personificant un malvadíssim oncle Tom.

Als Estats Units, rodeja el film una polèmica absurda per un hipotètic tractament frívol d'un tema tan seriós com l'esclavitud, i perquè la paraula nigger es diu més d'un centenar de vegades. Però Tarantino no ens convida a una conferència, com fa Spielberg a "Lincoln", sinó a pujar a la muntanya russa del seu particular parc d'atraccions.

dimecres, 23 de gener de 2013

AMOR


Un títol estrany per al darrer film d'un director que parla sempre de violència i de crueltat. Una parella d'ancians que s'estimen devotament (mítics i incommensurables Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva) també és un assumpte aparentment nou per al senyor que va dirigir "La pianista".

I sí, "Amor", de Michael Haneke, ens parla de l'amor i de la bellesa des de la perspectiva dels anys i de la imminència de la mort: la bellesa dels instants i la bellesa dels records. Però no ens enganyem: també ens parla de crueltat i de violència; de la crueltat de la malaltia i de la violència que assetja rere les parets de l'apartament en què transcorre l'acció i mira de penetrar-hi, ja sigui esbotzant la porta o entrant per la finestra, per finalment esclatar quan la realitat es faci insuportable.

Per cert, és una obra mestra.

diumenge, 20 de gener de 2013

UN MÉTODO PELIGROSO


La naturalesa dual de l'home és un altre dels temes recurrents en la filmografia de David Cronenberg. Per això, no resulta estrany que s'interessés per la figura de Carl Jung, deixeble ari del jueu Freud i una figura clau de la psiquiatria i la filosofia modernes.

"Un método peligroso" (2011) adapta un text de Christopher Hampton sobre les relacions entre Carl Jung i Sigmund Freud i entre el primer i una pacient molt atractiva, també jueva, amb la qual posarà en pràctica les seves teories sobre les repressions sexuals i la necessitat d'alliberar-se'n per prevenir les neurosis. A més, a la noia li va el sado-masoquisme.

El film és com els seus personatges: sobri i elegant però pervers en la intimitat. Les maneres de Jung i Freud són exquisides però no els impedeixen discutir sobre les fixacions anals; la pacient jueva gaudeix d'allò més mentre el seu metge ari la fueteja amb el cinturó...

Amb un material a priori poc cinematogràfic, Cronenberg aconsegueix un títol apassionant. Té l'ajuda d'un repartiment impecable: Michael Fassbender fa de Jung i Viggo Mortensen de Freud, Keira Knightley és la pacient jueva, i la bellíssima Sarah Gadon, la soferta esposa ària del doctor.

dissabte, 19 de gener de 2013

De BOOGIE NIGHTS a THE MASTER

A "The Master" (2012), Paul Thomas Anderson torna a explicar una història ja desenvolupada a "Boogie Nights", del 1997: la d'un jove desarrelat que busca un pare i un mentor i el troba al capdavant d'una secta.

A "Boogie Nights", el jove és Eddie Adams/Dirk Diggler (Mark Wahlberg). Viu a San Fernando Valley -un barri de Los Angeles-, admira Bruce Lee i vol ser ric i famós però el pobre és més aviat curtet. Un dia, el productor i director de cinema "per a adults" Jack Horner (notable creació de l'usualment insípid Burt Reynolds) descobreix que el jove té un talent innat per al gènere (que viu un moment especialment dolç en la dècada dels setanta que és quan arrenca l'acció); li obre les portes de la seva mansió amb piscina, on es reuneix la gran família del porno, i el converteix en una estrella. Dirk Diggler correspondrà al seu mentor ideant un personatge i unes trames jamesbondianes que contribuiran a fer realitat el somni de Jack Horner: fer un producte de certa qualitat i aconseguir, en les seves paraules, que l'espectador continuï mirant la pel·lícula després d'haver deixat anar els seus fluxos.

"Boogie Nights" s'estructura en dues meitats. La primera representa l'ascens del protagonista i acaba amb la dècada. Els vuitanta portaran la desgràcia a tots els personatges, acabaran amb la seva innocència i amb la del gènere pornogràfic, convertit per obra i gràcia del vídeo en un mer producte de consum. Dirk Diggler caurà en la droga i només al final es redimirà i tornarà a la llar del seu mentor.



Paul Thomas Anderson estima uns personatges incompresos per la societat benpensant, que els considera uns monstres de luxúria quan només són uns nens que juguen tot el dia i que admiren "La guerra de las galaxias" i el cinema d'arts marcials; i mostra la seva història a través d'una posada en escena bombollejant, sobretot en la primera meitat, plena de travellings virtuosos i música de l'època. Recorda bastant el Scorsese de "Casino".



La direcció de "The Master", en la línia de "Pozos de ambición" (2007), és més continguda però igualment brillant. Paul Thomas Anderson no ha de demostrar res, ja és un narrador consumat, a l'altura dels millors. La trama és més subtil i menys linial però, como dèiem en l'inici, explica el mateix.

L'acció transcorre també al llarg d'uns quants anys, que van del final de la Segona Guerra Mundial a la dècada dels cinquanta. El jove desarrelat és Freddie Quell (Joaquin Phoenix), ex-combatent traumitzat i primitiu, que atrau l'atenció de Lancaster Todd (Philip Seymour Hoffman), inicialment gràcies a la seva habilitat per preparar còctels demolidors, més endavant perquè resulta idoni com a conillet d'índies; Todd, presumpte psicòleg, filòsof i escriptor, líder d'una secta que recorda la cienciologia, vol experimentar en ell les seves teories sobre la capacitat de l'home per transcendir els seus instints; Quell és un animal i convertir-lo en un ésser racional és un repte. Entre els dos personatges s'estableix una relació simbiòtica: Quell li fa de deixeble i guarda-espatlles; no pot deixar de banda la seva naturalesa sociòpata però això no impedeix que senti devoció pel seu mentor, el qual, al seu torn, exerceix de figura paterna i se l'estima però també el manipula com a la resta dels seus seguidors (mentre que una esposa maquiavèlica -genial Amy Adams- el manipula a ell).

Paul Thomas Anderson defineix per mitjà d'un relat que serpenteja l'ambígua relació entre dos personatges que, com els pornògrafs de "Boogie Nights", viuen al marge de la societat i només se senten realitzats si estan junts. Són violents i mentiders però, a la seva manera, profundament humans.


dilluns, 14 de gener de 2013

OLIVER TWIST


Sempre m'havia fet una mica de mandra aquesta enèssima revisió del clàssic de Dickens dirigida per Roman Polanski el 2005. Però ara que tornen a estar de moda les adaptacions d'obres literàries del XIX -"Los miserables", "Jane Eyre"-, he recuperat aquest títol i d'aquesta manera he pogut completar la filmografia del polonès. I cal dir que el seu treball a "Oliver Twist" és impecable: conté tota la seva proverbial facilitat narrativa, no desmereix d'altres versions i brinda una ambientació al Londres victorià certament notable.

dissabte, 12 de gener de 2013

ANTICRISTO


"Anticristo" (2009), penúltima pel·lícula estrenada de Lars Von Trier, confirma algunes de les observacions que vaig fer a propòsit de "Melancolía", amb la qual guarda molts punts en comú.

Se l'ha acusada de pretensiosa, però, més enllà de la dedicatòria final a Tarkovsky, que va fer butllofes entre els espectadors de Cannes i una bona colla de cinèfils, "Anticristo" es pot gaudir com allò que és en essència, una bona pel·lícula d'horror. El final gore ni em molesta ni em deixa de molestar, però ve precedit d'una colla de detalls més subtils, inquietants i reveladors, dignes dels millors títols del gènere, com una grafia descontrolada en una escena que recorda aquella d'"El resplandor" en què la senyora Torrance repassa els folis mecanografiats pel seu marit, o una fotografia d'un nen no gaire ben calçat. La resta és un assaig de temes i formes desenvolupades després a "Melancolía": la inutilitat del pensament científic, representada per l'actitud del marit (esplèndid Willem Dafoe), psicòleg de professió, i la prevalència d'una naturalesa destructiva, representada pel coit a l'inici del film, pels animals al bosc i, finalment, pels impulsos assassins d'una dona (Charlotte Gainsbourg, no menys esplèndida) que s'identifica amb les bruixes que fa alguns anys encara cremaven a les fogueres; en l'aspecte formal, les imatges oníriques ultra-ralentitzades, el pla recurrent de la pluja d'objectes.




dijous, 10 de gener de 2013

PICKPOCKET


Robert Bresson preconitza un cinema en estat pur i per això la seva obra és tan important en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. Evita qualsevol indici de teatralitat fins a l'extrem que els seus actors no actuen; són models i la càmera només ha de captar les seves accions; no s'han d'esforçar per expressar els seus sentiments: una veu en off ja s'ocupa d'explicar-los a l'espectador.

El protagonista de "Pickpocket" (1959) escriu en un diari allò que sent quan roba carteres. Però sobre les seves motivacions més profundes només podem especular a partir de l'observació de la seva circumstància i de les seves accions quotidianes, captades per la càmera de Bresson a través d'imatges transparents i d'un muntatge virtuós (molt útils si voleu fer com aquell que deia que "no hay pasta pa comer").

Bon noi... però lladre!


¡A robar carteras!


Paul Schrader és un gran admirador i teòric de l'obra del francès i alguns dels seus arguments recorden molt l'estil i la temàtica de "Pickpocket" (canvieu el carterista per un gigoló -"American Gigolo"- o un camell -"Posibilidad de escape"-).

La presó i l'expiació de la culpa, l'amor i la redempció:


La versió de Schrader:

diumenge, 6 de gener de 2013

LES PEL·LÍCULES DEL 2012 (I DEL 2011)

Al dilema ja habitual de fer la llista de les millors pel·lícules quan em falten per veure títols importants (per exemple, "De óxido y hueso", del meu admirat Jacques Audiard), s'afegeix enguany la presència de molts títols interessants i, alhora, molt diferents entre si: com puc comparar "La invención de Hugo" amb "Shame"? O "Blancaneu" amb "La vida de Pi"? O "Looper amb "¡Piratas!"? O "El Skylab" amb "Red State"? On poso rareses com "El caballo de Turín" o "Holy Motors"? En fi, que m'ha estat molt difícil fer una llista de deu títols i probablement sigui molt injusta tant amb algunes presències com en totes les absències (per compensar-ho, afegeixo la llista de l'altre cinèfil de la família, el Gerard).

També en refer la llista de 2011 he deixat fora títols tan reivindicables com "Nunca me abandones", però havia de mantenir una mica de coherència. Potser arribarà el dia en què gosaré canviar l'ordre d'un any per l'altre, o fer una llista de més de deu títols. Potser arribarà el dia en què hauré de confessar que he mentit però, fins aleshores, aquesta serà la meva veritat aparent:


2012


1. EN LA CASA, de François Ozon

En un any ple d'experiments cinematogràfics, Ozon aplica la recepta de la senzillesa i, amb l'ajut d'un guió intel·ligentíssim i uns actors idonis, ens brinda un títol apassionant, que funciona igual de bé com a film de suspens que com a assaig al voltant del procés de creació literària.

2. SHAME, de Steve McQueen

L'abisme existencial d'un addicte al sexe contemplat amb una minuciositat i una objectivitat que no barren el pas a les emocions. L'actuació superlativa de Michael Fassbender fa la resta.

3. MOONRISE KINGDOM, de Wes Anderson

L'estil inimitable d'Anderson depurat fins l'extrem; una realització cartesiana per a una història entre poètica i surrealista d'amor adolescent i rebel·lia, relatada per uns personatges resignats a la malenconia que plana sobre els paisatges de Nova Anglaterra.

4. EL CABALLO DE TURÍN, de Béla Tarr

L'apocalipsi es pot mostrar de moltes maneres. En milers de plans i molts efectes digitals (versió Roland Emmerich), o en una dotzena de plans seqüència que oscil·len entre el minimalisme extrem i el virtuosisme d'una càmera que segueix incansable les passes d'un cavall camí de l'estable o d'una noia camí d'un pou cada vegada més sec, mentre el vent no para de bufar.

5. LOS DESCENDIENTES, d'Alexander Payne

L'illa de Hawai convertida en escenari d'una història sobre la mort i sobre el dol d'una família i la peripècia d'un personatge que, per primera vegada en la seva vida, s'ha d'enfrontar a una veritat dolorosa i ha de prendre decisions. Payne surt victoriós del repte de barrejar Ingmar Bergman amb la comèdia nord-americana en un dels films més sorprenents -i possiblement infravalorats- de la temporada.

6. BLANCANEU, de Pablo Berger

El conte de la Blancaneu convertit en el millor film espanyol de l'any, gràcies a una idea brillant (fer-ne una versió muda en blanc i negre i ambientar-lo a l'Andalusia dels toros i el flamenc als anys vint) i a una realització brillantíssima que aglutina influències que van de l'expressionisme a la Nouvelle Vague.

7. LA INVENCIÓN DE HUGO, de Martin Scorsese

La màgia de Méliès homenatjada per la màgia del 3D en un conte signat per un dels mestres del cinema contemporani.

8. COSMOPOLIS, de David Cronenberg

Una vegada més, Cronenberg adapta un títol inadaptable (la novel·la homònima de Don DeLillo) per abocar-hi les seves obssessions. El viatge en limusina del milionari Eric Packer a través d'una Nova York caòtica transcorre entre diàlegs tan densos com brillants i una posada en escena hipnòtica.

9. THE DEEP BLUE SEA, de Terence Davies

La protagonista d'aquest film té un marit avorrit, un amant alcohòlic i moltes ganes de viure; però un apartament claustrofòbic i el puritanisme de l'Anglaterra dels anys cinquanta no són els millors companys de viatge. En el transcurs d'un sol dia, esclata tot el seu drama vital. Davies no oculta però sublima la teatralitat de la proposta amb flash-backs constants i una posada en escena tan continguda com elegant. Excel·lent composició de Rachel Weisz.

10. UN AMOUR DE JEUNESSE, de Mia Hansen-Love

Prometo haver pensat per al desè lloc en "Holy Motors", la pel·lícula de Leós Carax, en bona mesura gratuïta i irritant però, tanmateix, admirable en la seva raresa i amb unes quantes escenes memorables. Finalment, però, he optat per un altre títol francès (tècnicament, una coproducció amb Alemanya), que constitueix també una raresa, tot i que la provocació radica en la seva senzillesa, en l'absoluta absència d'afectació i la sensibilitat amb què aborda un tema universal: el primer amor, la petjada que deixa la seva intensitat irrepetible.


LA LLISTA DEL GERARD:

1. El caballo de Turín; 2. Looper; 3. Holy Motors; 4. Moonrise Kingdom; 5. Red State; 6. El caballero oscuro: La leyenda renace; 7. En la casa; 8. Mátalos suavemente; 9. El Hobbit: Un viaje inesperado; 10. Prometheus.



2011


1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier

Un film fascinant que ens descriu una sèrie de col·lisions: la intuïció conta la ciència, l'ordre contra el caos, Justine contra el món i, finalment, el planeta Melancholia contra la Terra. El film apocalíptic definitiu que conté algunes de les imatges més impressionants del cinema en el que portem de segle.

2. DRIVE, de Nicolas Winding Refn

A punt de desbancar el títol de Von Trier del seu primer lloc, "Drive" és un film molt menys ambiciós però posseïdor d'una saviesa narrativa pròpia del autors clàssics nord-americans, als quals també remet la seva trama amb heroi lacònic, amor impossible, romanticisme i violència desfermats.

3. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois

La història verídica d'uns monjos cistercens assetjats al seu monestir de l'Atlas algerià per islamistes radicals propicia un film irrepetible. El poder de les seves imatges senzilles té més força que tots els discursos contra la intolerància.

4. NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ, d'Asghar Farhadi

Una anècdota trivial sobre la denúncia que interposa una dona de fer feines integrista contra un pare mig separat serveix per evidenciar els nostres prejudicis i la facilitat amb què ens refugiem en la mentida. Que la història passi a Iran no és excusa.

5. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg

Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny i ens ofereix un film més o menys d'animació d'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.

6. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick

La càmera de Malick mostra des de les altures imatges quotidianes d'una família dels anys cinquanta i ens parla de la vida i del seu origen, de la relació de l'home amb la Naturalesa i amb la divinitat. L'experiment quasi se li'n va de les mans però és una pel·lícula important i insòlita.

7. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen

El protagonista, de vacances a París, ha d'escollir entre dos camins i en tria un que el porta als anys vint; llavors, coneixerà Hemingway, Dalí i una bella musa que li farà de guia. Amb component fantàstic (que tampoc no és una novetat en la seva filmografia), un dels millors títols del director en la seva etapa viatgera.

8. THE ARTIST, de Michel Hazanavicius

Abans de "Blancaneu" ja es va estrenar aquest homenatge al cinema silent (i que rememora el pas al sonor). Un pèl ensucrada, però fer cinema mut no és pas fàcil i el director demostra habilitat i enginy.

9. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski

El director polonès aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics per adaptar la lúcida obra teatral de Yasmina Reza. Recitals interpretatius a càrrec de Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

10. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen

Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que saben fer un western com els clàssics. I Jeff Bridges que pot emular John Wayne amb nota.