diumenge, 17 de febrer de 2013

TRES PEL·LÍCULES (3) DE NICOLAS WINDING REFN

"Drive" va resultar per a mi una sorpresa, sobretot perquè desconeixia totalment no ja la filmografia sinó l'existència del seu autor, el danès Nicolas Winding Refn.

Darrerament, he pogut veure tres dels títols que havia dirigit abans de l'esmentada i magnífica "Drive": "Pusher" (1996), el seu debut cinematogràfic, també coneguda com "Un paseo por el abismo"; "Pusher II" (2004), continuació de la trilogia, també coneguda com "Con las manos ensangrentadas"; i "Bronson", del 2008.

A falta de veure "Pusher 3" (2005), direm que les dues primeres parts de la trilogia no tenen cap lligam argumental però comparteixen alguns personatges (Milo, traficant de drogues afeccionat a la cuina interpretat per Zlatko Buric; Tonny, un xoriço molt penjat interpretat per Mads Mikkelsen afaitat al zero i amb la paraula "respecte" tatuada al clatell), l'ambient dels baixos fons de Copenhague, i sengles trames que versen sobre gent que deu calés a gent a qui seria millor no deure'ls-hi, personatges summament violents i que cerquen el seu lloc en un univers sòrdid en el qual només compta el present, tenir diners per comprar coca, escapolir-se dels creditors, i on les oportunitats de felicitat són escasses i complicades: Frank (Kim Bodnia) estima una puta però no sap com demostrar-l'hi ("Pusher"); Tonny busca una família però sa mare mor, son pare l'odïa i la mare del seu fill el menysprea ("Pusher II"); al final, supera el seu complex edípic de manera expeditiva i fuig en un autobús amb un nen que pot ser el seu fill (tot i que mai no ha arribat a fer-se la prova de paternitat) cap a un destí incert. Ambdós films són excel·lents exercicis de cinema negre amb anti-herois tràgics; vaja, com "Drive"; i la posada en escena, d'un to proper al documental, no és tan calculada i brillant però també resulta ocasionalment estilitzada i àgil en tot moment, amb nombrosos travellings.

"Bronson" sí que és totalment estilitzada, amb una banda sonora potent i eclèctica que barreja música dels vuitanta i clàssica. I violentíssima; no endebades narra la vida de Michael Petersen (Charles Bronson, si es vol), un personatge que només sap expressar-se amb els punys; ell i el sistema són incompatibles i per tal motiu es passa la vida entre reixes. El gran encert -i potser la debilitat- d'aquest film és el seu caràcter purament conductista; Bronson no té cap motiu aparent per ser com és. Perdó: sí, vol ser famós.

Els anti-herois de Nicolas Winding Refn.

"

2 comentaris:

David Amorós ha dit...

Bronson no em va agradar. Les altres dues no les he vist i en principi no tenia intenció. M'ho replantajaré.
Sí vaig veure fa molts anys Fear X. molt lynchniana i em va encantar.

Una abraçada.

ricard ha dit...

"Bronson" és la que menys em va agradar de les tres, però tot i així la vaig trobar interessant. Prenc nota de "Fear X".

Una abraçada.