dissabte, 26 de maig de 2012

EL ROMANCE DE ASTREA Y CELADON


Eric Rohmer, en el seu darrer film, "El romance de Astrea y Celadon" (2007), adapta el relat barroc del segle XVII "L'Astrée", d'Honoré d'Urfé, que parla dels problemes amorosos entre Celadon i Astrea, dos joves molt bufons que festegen i passegen els seus ramats de bens en els camps i boscos de la Gàl·lia del segle V, poblada per pastors, druïdes i nimfes. En l'inici del film, Rohmer ja adverteix que no veurem altra cosa que un univers imaginat per la gent del segle XVII, la qual cosa permet la introducció d'anacronismes (bona part de l'acció transcorre en un castell renaixentista), i justificarà el distanciament envers una història que la sensibilitat contemporània hauria de qualificar de ridícula.

Però sorprèn com el mestre Rohmer, sense trair el text original, el porta al seu terreny. Així doncs, com molts altres personatges dels seus films, els pastors gals es compliquen la vida moltíssim en deixar que unes idees preconcebudes els impedeixin actuar de manera lògica; per exemple, Celadon no es vol mostrar a la seva estimada Astrea tot i que la pobra el creu mort perquè, la darrera vegada que es van veure, ella, en un atac de gelosia, va dir-li que no tornés a aparèixer; i ell no pot pas desobeir-la. Els protagonistes assumeixen cruels penitències de les quals només l'atzar podrà salvar-los, però finalment estan de sort, no endebades són en una pel·lícula de Rohmer. Alguns crítics la van qualificar de cursi o extravagant, però jo l'he trobada irònica, molt divertida, fins i tot delicadament eròtica.

dimecres, 23 de maig de 2012

MUSICALS DELS SETANTA # 3: FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE

Com deia fa uns mesos en parlar de "Grease", en l'època de la seva estrena ens semblava a molts adolescents força estúpids (com tots els adolescents, vaja) que "Fiebre del sábado noche" (1977) era molt superior. I per què? Doncs perquè era el retrat d'un fenomen contemporani (l'edat d'or de les discoteques) i també un retrat sociològic: el noi de Brooklyn rei de la pista de ball que voldrà fer el salt a Manhattan (els ponts que separen el suburbi del centre de la Gran Poma tenen molta importància en la trama). Bàsicament, era un drama realista amb alguns números de ball, un film seriós que incloïa en l'argument un capellà que volia penjar els hàbits; a diferència de "Grease", que era un musical en tota regla.

Però "Fiebre del sábado noche" ha envellit molt pitjor; el retrat sociològic es revela molt superficial i la direcció pulcra i ortodoxa de John Badham ens sembla ara plana i irrellevant.

Tot i amb això, cal reconèixer al film els seus esforços per transcendir la condició de producte conjuntural. I la música dels Bee Gees és única. La mort de Robin Gibb sembla un bon motiu per reivindicar una de les bandes sonores més emblemàtiques de la història del cinema.


dilluns, 21 de maig de 2012

PINTAR O HACER EL AMOR


"Pintar o hacer el amor" (Arnaud i Jean Marie Larrieu, 2005) és una pel·lícula d'amor d'aquestes que només saben fer els francesos i que explica com Madeleine (Sabine Azéma) i William (Daniel Auteuil) s'enamoren d'una casa de pagès, que té l'estranya capacitat d'atraure totes les parelles swingers de la comarca (o de França sencera).

Els germans Larrieu aborden el tema de l'intercanvi de parelles sense les elucubracions ètiques i sociològiques de Paul Mazursky a "Bob & Carol & Ted & Alice" (1969), fins i tot de manera massa superficial, però amb tendresa i amb subtilesa, a la qual contribueixen les mesurades interpretacions dels actors esmentats i de Sergi López i Amira Casar, que fan de la parella que els inicia en l'estil de vida liberal. Adán (López) coneix Madeleine mentre ella pinta un paisatge. Ell és cec; impossibilitat, doncs, per contemplar la bellesa, només té l'opció de participar-ne. Heus aquí la moral de la pel·lícula, ja expressada en el mateix títol.

diumenge, 20 de maig de 2012

SOMBRAS TENEBROSAS


La sèrie original:


El darrer treball de Tim Burton està inspirat en una sèrie televisiva de culte (no estrenada al nostre país), creada per Dan Curtis l'any 1966; o, més exactament, en un dels personatges d'aquesta sèrie, el vampir Barnabas Collins. Johnny Depp sempre havia volgut fer de Barnabas i ara s'ha tret l'espineta (però això ho diu de tots els seus personatges).

La història d'aquest vampir, perseguit per la maledicció d'una bruixa tan malvada com atractiva (Eva Green), que és enterrat viu (o no-mort, potser caldria dir) el segle XVIII i reapareix l'any 1972 en un poblet pesquer de Nova Anglaterra, conté tots els elements d'una col·laboració entre Depp i Burton: la irrupció d'un monstre més o menys simpàtic però també letal (o sigui, més a prop de Sweeney Todd que d'Eduardo Manostijeras) en un entorn quotidià, que propicia la barreja del gòtic amb la cultura pop; afegiu al còctel unes gotes d'humor i tindreu un film de Tim Burton de manual. I el guió va a càrrec de Seth Grahame-Smith, autor de collages tan sorprenents com "Orgullo y prejuicio y zombis" i "Abraham Lincoln, cazador de vampiros" (a punt la seva adaptació al cinema), i del volum "Cómo sobrevivir a una película de terror", divertidíssim i imprescindible per als afeccionats al gènere.

Però de la unió de tots aquests talents no en resulta un film memorable sinó insípid en el seu conjunt, tot i que conté moments divertits (el gag recurrent de la vella minyona, les referències a "Love Story", l'aparició d'Alice Cooper) i, fins i tot, brillants (la topada sexual entre el vampir i la bruixa). No podem negar que Burton hi posa tota la seva saviesa visual o que els hits musicals -començant per la magnífica "Nights in White Satin"- estan ben integrats en l'acció, però la revisió còmica de la dècada dels setanta continua pertanyent a "Austin Powers: La espía que me achuchó", la majoria de personatges no tenen entitat, i Grahame-Smith sembla més preocupat per encadenar acudits fàcils i referències cinèfiles que per construir una trama consistent. No sabria dir si el cinema de Tim Burton ha involucionat, com afirmen ja molts dels seus antics fans, però, amb les seves virtus i defectes i amb menys imaginació, la història de l'extravagant família Collins ens recorda bastant un dels primers films d'en Burton, "Bitelchús" (1988), del qual se'n prepara la segona part amb guió de... Seth Grahame-Smith!

Eva Green, el millor de la pel·lícula:

dissabte, 12 de maig de 2012

PARANOID PARK

A "Paranoid Park" (2007), Gus Van Sant pren com a pretext una novel·la de Blake Nelson per oferir-nos un altre retrat adolescent amb maneres avantguardistes. I transmet amb certa eficàcia la buidor i l'angoixa que sent el protagonista a través d'imatges hipnòtiques amb un eclèctic fons musical que va d'Elliott Smith (de qui ja havia inclòs temes a "El indomable Will hunting") a Nino Rota (fragments de "Giulietta de los espíritus" i "Amarcord"), passant per Beethoven i Billy Swan ("I Can Help").



Com tallar amb la xicota tot rememorant Fellini.

dimarts, 8 de maig de 2012

13 ASESINOS


El japonès Takashi Miike és un director irregular, excessiu i, sobretot, prolífic: segons la informació que facil·lita la web IMDB, entre 1991 i 2012 ha dirigit més de vuitanta títols. Malgrat tenir una obra tan voluminosa -o potser per això-, el coneixement del seu cinema entre nosaltres és més aviat fragmentari. Com sigui, films com "Audition" (1999) o "Ichi the killer" (2001) l'han elevat a la categoria d'autor de culte.

"13 asesinos" (2010), remake del film homònim dirigit el 1963 per Eiichi Kudo, té una factura molt clàssica en comparació amb la major part de la seva filmografia. És un film de samurais canònic, la qual cosa vol dir que sembla un western amb katanes en lloc de revòlvers. Amb una posada en escena elegant i solvent, molt allunyada de rareses com "La felicidad de los Katakuri" (2001), no resulta gaire original però summament entretingut. Conté una escena de lluita entre els tretze samurais i dos-cents soldats que dura tres quarts d'hora de pel·lícula; la primera meitat del film és més tranquil·la però inclou algunes escenes particularment esgarrifoses (un harakiri dificultós, la dona mutilada) que porten el segell del director.

divendres, 4 de maig de 2012

LIEBSTER BLOG


El meu company blocaire i amic Javier Simpson de cinódromo ha tingut la gentilesa d'atorgar-me aquest premi; l'hi agraeixo molt i l'animo a continuar obsequiant-nos amb els seus comentaris sempre amables i amb els seus posts sempre esclaridors.

Segons les instruccions que el premi porta aparellades, haig de continuar la cadena i premiar cinc blocs, que tinguin menys de 200 seguidors (norma que no he seguit estrictament).

He optat per no premiar aquells blocs que em consta ja ho han estat, la qual cosa em torna a impedir elogiar com es mereix el David Amorós, de lost highway; en fi, disculpeu els no premiats que no per això sereu menys apreciats, i the winners are (sense ordre de preferència):

- Cinecito i Cinexina de cinealopareja perquè són simpàtics i molt planers. I per això, fins i tot els perdono que s'hagin carregat tan alegrement "El árbol de la vida".

- Ricardo Pérez de esculpiendo el tiempo perquè té bon gust i és erudit sense resultar pedant. Un bloc idoni per recuperar obres mestres absolutes.

- Jordicine de paranoia 68 perquè sap de cine i de literatura (i, pel que he vist per televisió, d'esports també hi entén).

- Marta de sessió doble, un bloc molt jove, amb un disseny senzill però elegant i modern.

- Iakobus de The World is Yours, perquè és simpàtic i no té prejudicis; és carrega "Melancolía" -què hi farem!- però té el detall d'incloure una fotografia dels pits de la Kirsten Dunst (atès que el seu darrer post parla de Russ Meyer, intuïm que el tema l'atrau especialment).

I recordeu els premiats que heu de copiar el premi al vostre bloc amb un enllaç a l'atorgant, i que heu de continuar la cadena. Si us plau.