dimecres, 23 de maig de 2012

MUSICALS DELS SETANTA # 3: FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE

Com deia fa uns mesos en parlar de "Grease", en l'època de la seva estrena ens semblava a molts adolescents força estúpids (com tots els adolescents, vaja) que "Fiebre del sábado noche" (1977) era molt superior. I per què? Doncs perquè era el retrat d'un fenomen contemporani (l'edat d'or de les discoteques) i també un retrat sociològic: el noi de Brooklyn rei de la pista de ball que voldrà fer el salt a Manhattan (els ponts que separen el suburbi del centre de la Gran Poma tenen molta importància en la trama). Bàsicament, era un drama realista amb alguns números de ball, un film seriós que incloïa en l'argument un capellà que volia penjar els hàbits; a diferència de "Grease", que era un musical en tota regla.

Però "Fiebre del sábado noche" ha envellit molt pitjor; el retrat sociològic es revela molt superficial i la direcció pulcra i ortodoxa de John Badham ens sembla ara plana i irrellevant.

Tot i amb això, cal reconèixer al film els seus esforços per transcendir la condició de producte conjuntural. I la música dels Bee Gees és única. La mort de Robin Gibb sembla un bon motiu per reivindicar una de les bandes sonores més emblemàtiques de la història del cinema.


4 comentaris:

Jordicine ha dit...

Doncs en tinc un bon record, pel que representava en Travolta. Qui diria que després faria 'Pulp Fiction', per exemple. L'hauré de revisar, RICARD. Una abraçada.

ricard ha dit...

Entre els seus èxits dels setanta i "Pulp Fiction", el pobre Travolta va fer la travessia del desert. Gràcies, Tarantino! Una abraçada, Jordi.

Marta ha dit...

Hola Ricard!

Com tu, sempre he pensat que aquest film ha envellit malament (potser, en part, per l'estètica?), però a vegades el cinema és així (com el futbol!), i una pel·lícula passa a la història per algun aspecte (per l'iconogràfic John Travolta, per la música dels Be Gees, etc.) sense que sigui excel·lent en el seu conjunt. Però malgrat que a mi el drama que explica sempre m'ha semblat un pèl naive, penso que tot i així és curiosa de veure i, com tu bé dius, se li han de reconèxier les intencions.

Entre l'època de Grease i Fiebre del sábado noche, i Pulp Fiction, només destacaria de John Travolta Blow out, del Brian de Palma, però està clar que poca cosa va fer i que el Tarantino el va recuperar davant la sorpresa de tots.

Una abraçada,

ricard ha dit...

Molt encertada la teva qualificació de naive per al drama que el film relata.

A mí també em va agradar Blow Out (la vaig comentar en un monogràfic que vaig fer sobre en De Palma), però va ser un altre fracàs de taquilla en la carrera d'en Travolta. En canvi, enmig de la seva "travessia del desert", va ser un èxit la sèrie de "Mira quién habla".

Una abraçada.