dissabte, 12 de maig de 2012

PARANOID PARK

A "Paranoid Park" (2007), Gus Van Sant pren com a pretext una novel·la de Blake Nelson per oferir-nos un altre retrat adolescent amb maneres avantguardistes. I transmet amb certa eficàcia la buidor i l'angoixa que sent el protagonista a través d'imatges hipnòtiques amb un eclèctic fons musical que va d'Elliott Smith (de qui ja havia inclòs temes a "El indomable Will hunting") a Nino Rota (fragments de "Giulietta de los espíritus" i "Amarcord"), passant per Beethoven i Billy Swan ("I Can Help").



Com tallar amb la xicota tot rememorant Fellini.

5 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Es curioso lo de Van Sant. Tiene un estilo muy definido que lo caracteriza, y sin embargo a pesar de esta homogeneidad no todo me convence de su filmografía. Lo que más me gustó de él fue Drugstore cowboy.
La música sin embargo sí que es heterogénea; muy buena la elección que ha hecho para la peli. Supongo que habría que verla para ver si pegaba.

Un saludo, ricard. Buena reseña.

Marta ha dit...

Aquesta pel·lícula em va agradar força, com totes les del Gus van Sant, que la veritat és que és un dels meus directors actuals favorits. M'encanta l'univers propi que té, la bellesa de les seves pelis, aquests retrats que fa dels joves quasi adolescents i aquest punt existencialista present en molts dels seus films. Drugstore Cowboy i Mi idaho privado són top ten per mi, i fins i tot Tot per un somni, que és diferent, un comèdia d'humor negre, és genial.
El que sí em va passar per alt, a Paranoid Park, és la banda sonora que comentes, i això que van Sant és un gran melòman.
Gràcies per recordar-me aquesta pel·lícula :).
Una abraçada.

David Amorós ha dit...

A mi aquesta no em va agradar tant com les altres tres pelis de Van Sant sobre el buit adolescent i juvenil. De totes elles, la meva favorita és Last Days. De totes maneres aquestes pel.lícules en que has de posar tant de la teva part, moltes vegades depenen del moment i predispossició en que les veus, crec... Una abraçada.

Jordicine ha dit...

A mi em va agradar. Visualment, t'atrapa i també des d'un punt de vista musical. De Van Sant m'ho miro tot. És un director diferent. Per cert, avui a la tele m'han donat records de part teva. Moltes gràcies! Una abraçada.

ricard ha dit...

Javier: Me pasa como a ti. "Elephant", por ejemplo, es muy parecida y no me gustó casi nada. También prefiero sus primeras películas, "Drugstore Cowboy" o "Mi Idaho privado". Creo que la música pega bien, aunque en casos como el que reproduzco, pueda resultar un poco chocante. Un abrazo.

Marta: A mi també em va agradar molt "Tot per un somni", i com podràs veure per la meva resposta al comentari d'en Javier, tenim les mateixes preferències dins la seva filmografia. No obstant això, trobo Gus Van Sant una mica irregular i perillosament manierista. Una abraçada.

David: No he vist "Last Days". I la teva reflexió és molt plausible: és un típus de cinema que et pot fascinar o carregar segons l'humor del dia. Una abraçada.

Jordicine: Aquest títol en particular, és bastant impactant visualment. Amb totes les objeccions que se li puguin fer, cal reconèixer que Van Sant és un dels noms clau de l'avantguarda cinematogràfica. Doncs, gràcies i una abraçada.