dilluns, 8 d’octubre de 2012

ELS GERMANS SCOTT # 4: LA RESURRECCIÓ DE RIDLEY

Després d'"Amor a quemarropa" i "Marea roja", Tony Scott realitza un dels seus pitjors treballs, "Fanático" (1996), que és també una de les pitjors actuacions de Robert De Niro. "Enemigo público" (1998), amb Will Smith, i "Spy Game" (2001), amb Robert Redford i Brad Pitt, resulten entretingudes i prou.

Ridley ha perdut el prestigi crític guanyat amb els seus primers films després de la successió de títols mediocres de la dècada dels noranta. Però començarà el nou mil·leni amb bon peu i una pluja d'Òscars.

El tigre a punt de menjar-se el gladiador:


"Gladiator" (2000) no és un film especialment original, una barreja entre "Espartaco" i "La caída del imperio romano". Ara bé, cal reconèixer que recuperar el gènere oblidat del peplum amb efectes digitals del segle XXI -el Col·losseu en tot el seu esplendor- és una bona pensada. El vigor narratiu d'un director que aquí es retroba a si mateix fa la resta i "Gladiator" ens atrapa des de la primera escena, espectacular i brillant, amb la batalla entre els legionaris i els bàrbars enmig del fang i de la boira. Scott esquitxa de foc un paisatge de tons blavosos i reserva el daurat per a l'escena següent, quan el destí de l'imperi es decideix de manera violenta dins les tendes del campament romà; una escena, com ja vaig assenyalar, similar a la de "Blade Runner" que enfronta el replicant Batty amb el seu creador, filmada en el mateix to daurat.

La segona meitat de la història ens porta, doncs, al Col·losseu, on Màxim exercirà de gladiador mentre rumia com venjar-se del malvat emperador Còmmode. Aquí, Ridley Scott ens regala un seguit d'escenes de lluita molt bèsties i impactants; filma la violència amb un muntatge menys frenètic i el·líptic que el dels seus primers films, més coreogràfic i igualment brillant. Aquest virtuosisme renovat el perfeccionarà en els seus films següents, sobretot "Black Hawk derribado".

No podem obviar la contribució a l'èxit de la proposta de les composicions de Russell Crowe, que dota al seu personatge d'honorabilitat i grandesa fins i tot quan està brut de sang i de pols -que és tot el metratge-, i Joaquin Phoenix, genial en el paper de dolent capriciós i torturat. Crowe es convertirà en la present dècada en actor fetitxe del director.

Scott sembla haver renunciat a l'etiqueta d'autor i continua fent pel·lícules sense pretensions amb un estil impecable, com n'és un clar exemple "Hannibal" (2001), la seqüela d'"El silencio de los corderos". El personatge del psiquiatra caníbal -una creació indisociable del seu intèrpret, Anthony Hopkins en estat de gràcia- ja era sorprenentment empàtic al film precedent; aquí, Scott explota la seva vena elegant i sibarita en un escenari tan idoni com Florència. La bella ciutat italiana surt molt fotogènica al film, però en ella habita un monstre tan letal com l'extraterrestre d'"Alien", que esventra les seves víctimes abans de penjar-les perquè queda més autèntic, sense pietat però amb un estrany sentit de la justícia i notes d'humor negre, que potser no aprecïin els turistes japonesos quan els budells del policia interpretat per Giancarlo Giannini aterren als seus peus sobre les llambordes de la Piazza della Signoria. Aquesta escena i alguns menús opípars -milionari desfigurat devorat per porcs; cervell de policia saltat amb herbes aromàtiques per a tres comensals, un d'ells el mateix proveïdor de la matèria primera, o acompanyat de delicatessen en un envàs molt elegant i apropiat per a vols transoceànics- proporcionen els millors moments d'un film que aconsegueix divertir gràcies a una barreja insòlita de gore i exquisidesa visual, i malgrat els factors que juguen en contra: la substitució de Jodie Foster per Julianne Moore o un argument impossible.

Ray Liotta a punt de menjar-se a si mateix:


Com hem dit abans, "Black Hawk derribado" (2002) és impecable visualment. Peró aquesta crònica de guerra basada en fets reals que converteix en gesta heroica una missió fracassada dels marines a la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) incorpora un comentari d'arrel feixista: davant la inoperància dels polítics, els soldats miren d'imposar la pau i salvar vides amb la força dels seus fusells; se sacrifiquen per tan noble objectiu i dinou (19) marines no tornaran a les seves cases; en l'enfrontament, només van perdre la vida mil (1000) somalís.

Els marines van a la platja.


Sí, els germans Scott tenen una vena feixista que aflora sobretot en els seus films a la major glòria de l'exèrcit nord-americà, sobretot si estan produits per Jerry Bruckheimer, com en aquest cas.

En els anys següents, Scott alterna films de petit format com la curiosa "Los impostores" (2003) o la fallida "Un buen año" (2006) amb superproduccions amb molta acció, unes sense gaire interès tot i que entretingudes ("El reino de los cielos" -2005-, "Red de mentiras" -2008-, "Robin Hood" -2010-) i almenys una força recomanable: "American Gangster" (2007).

La moda dels setanta.


Protagonitzada pel seu actor fetitxe, Russell Crowe, i pel que ho era de son germà, Denzel Washington, explica com l'afroamericà Frank Lucas es va fer l'amo de Nova York quan era una ciutat sense llei a finals dels anys seixanta i primers setanta, important heroïna des de Vietnam, camuflada en els taüts dels soldats morts. Lucas i el seu perseguidor, el policia Richie Roberts, s'assemblen bastant: són intel·ligents i emprenedors i fidels a un codi ètic; però el segon és un solitari i el primer té una família, el segon intenta acabar amb el tràfic de drogues i el primer en ven a preus molt raonables. Aquesta incursió de Scott en el gènere de gàngsters li deu força a Coppola i Scorsese, però també recorda alguns thrillers ambientats a l'època, com "French Connection" i similars; té el mateix look, el mateix vigor narratiu i, a més, no condemna el traficant, el presenta com un personatge conseqüent, un supervivent enmig d'una societat en guerra, esplèndidament retratada.

I, mentre Ridley Scott poleix el seu estil de manera controlada en tots aquests títols comercials, Tony s'especialitza en epopeies de venjança i violència que resulten més personals en la seva desmesura. I, a "El fuego de la venganza" (2004) o "Domino" (2005), mou la càmera i munta com si tingués el mal de Sant Vito, d'una manera tan excessiva que acaba per dinamitar el relatiu interès de la història.

La Domino ja està cremada.

3 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

Confieso que me gustó el fanático, no es un peliculón pero me entretuvo, me pareció creíble De Niro como psicópata. Y no llegue a terminar el halcón negro, pero lo voy a retomar porque me interesa. Scott sabe hacer películas entretenidas, aun no haciendo obras maestras, solo robin hood me tiró para atrás después he visto casi todas, american gangster me pareció simpática, esa mezcla entre el bien y el mal, la ambición y la honestidad. Gladiator estuvo bastante bien, aunque creo que Phoenix se robo el show, de ahí que es uno de mis actores favoritos, la cinta tienen mucha poética, incluso cuando el hijo mata al padre o cuando spoiler muere el gladiador. Buen repaso. Un abrazo.

Javier Simpson ha dit...

Gladiator es una gran peli, un gran peplum. Revitaliza el género a lo grande. De las siguientes de Ridley Scott me quedo sin duda (creo que ya lo sabrás de antes) con American gangster. Buen análisis que haces sobre esta peli en la entrada.
De su hermano Tony, nada que decir porque no vi ni Domino ni El fuego de la venganza… pero tampoco creo que me gustaran.
Un saludo, ricard. Excelente post.

ricard ha dit...

Como digo, Mario, "Black Hawk derribado" es muy interesante estilísticamente, pero no tiene personajes y me parece reprobable éticamente; si la terminas, ya me dirás. "Robin Hood" es entretenida pero no aporta gran cosa a la filmografia de Ridley Scott. Desde luego, Joaquin Phoenix está espléndido en "Gladiator", como en casi todas sus películas; y también es cierto que hay cierta poesia, incluso en momentos violentos.

Javier: Sin llegar a las cotas de "Gladiator", es muy cierto que el peplum vuelve a estar de moda, sobre todo en televisión ("Roma", "Spartacus"). En realidad, "Domino" y "El fuego de la venganza", la segunda sobre todo, podrían haber sido buenas películas. Pero Tony Scott se pasa siete pueblos con los movimientos de cámara y el montaje epilépticos.

Gracias por vuestros comentarios; un abrazo a los dos.