diumenge, 16 de setembre de 2012

EL SKYLAB


El juliol vaig comentar una producció francesa del 2008, "Stella", dirigida per una dona i que parlava de les vivències d'una nena amb un to marcadament autobiogràfic.

Aquesta definició i bona part d'allò que vaig escriure al post de "Stella" serviria per parlar d'"El Skylab" (2011), també dirigida per una senyora, Julie Delpy, també ubicada temporalment als anys setanta, també amb música de l'època amb el mític "Born to be alive" al capdavant. Hi ha algunes diferències: aquesta història passa al llarg de només un cap de setmana, el que passa la petita Albertine amb els seus pares, tiets, cosins i avis en una casa a la Bretanya, dinant al jardí, fent la migdiada a la platja, visitant la discoteca del poble; no passa res més, però per a ella tot resulta transcendental, potser perquè està especialment receptiva en el transcurs d'unes hores que poden ser les darreres de la seva vida ja que el Skylab (una estació espacial nord-americana) és a punt de caure a La Terra i podria fer-ho a la Bretanya (els francesos sempre tenen por que els caigui el cel al cap, com saben tots els lectors de l'Asterix).

Tot i que, com he dit, no passa gran cosa (i el Skylab, com ja sabem, ni va caure a la Bretanya ni va matar ningú), la pel·lícula resulta molt divertida; no pretén forçar les rialles de l'espectador però fa gràcia la innocència dels nens i també la d'alguns adults. I el to de comèdia amable no impedeix alguna fractura quan els parents discuteixen de política, reflex de la fractura que la guerra d'Algèria havia provocat al país. De manera que Julie Delpy, que també actua al film (amb una colla d'intèrprets en estat de gràcia, especialment la nena Lou Alvarez i Eric Elmosnino -"Gainsbourg"-), sense parlar de res en concret aconsegueix parlar de moltes coses, i fa una fotografia hiperrealista d'un moment que fou irrepetible, almenys per a la petita Albertine. Però, ben mirat, no en són tots, d'irrepetibles, els moments?

2 comentaris:

BCNdays ha dit...

També vaig riure molt, per mi una de les millors comedies de l'any. Una abraçada!

ricard ha dit...

I el mèrit és que no cerca la rialla de l'espectador desesperadament, que és per on fallen moltes comèdies! Una abraçada.