diumenge, 13 de juny de 2010

GUERRA DE BANDES

L'any 1979 ens va portar com hem dit abans algunes obres mestres i molts títols interessants. A part de les esmentades "Manhattan" i "Apocalypse Now", va ser l'any d'"Alien", de "Kramer contra Kramer", "Empieza el espectáculo" o "El tambor de hojalata".

Però també van coincidir en la cartellera dues pel·lícules que tenien en comú una magnífica banda sonora i el fet que parlessin de les lluites entre bandes juvenils en un període històric molt concret. La primera potser està una mica oblidada: "The Wanderers", també titulada "Las pandillas del Bronx", que ens transporta al famós barri de Nova York l'any 1963 i al món de les bandes juvenils, des dels "wanderers" del títol -uns xicots en el fons entranyables i aplicats-, fins a un exèrcit de psicòpates que viuen en la foscor d'uns carrers inhòspits, il·luminats només per la llenya cremant als cubells de la brossa (inoblidable l'escena en què un jove incaut es perd en la zona habitada per aquesta mena de zombies). L'argument no deixa de ser una mica tòpic, però la realització és vigorosa i la banda sonora, esplèndida, plena de hits de l'època retratada. Kaufman venia de dirigir una nova versió de "La invasión de los ladrones de cuerpos" i estava a punt d'escriure "En busca del arca perdida"; després va dirigir "Elegidos para la gloria" (1983) i "La insoportable levedad del ser" (1988).



L'altre títol transcorria només un any més tard, el 1964, però a Anglaterra, i il·lustrava les lluites entre mods i rockers. Ens referim a la mítica "Quadrophenia", amb banda sonora dels Who. El seu director, Franc Roddam, a diferència de Kaufman, no ha fet res més de bo, però en aquest títol aconseguia el retrat perfecte dels sentiments extrems que experimentem quan som joves, de l'eufòria de sentir-se viu i capaç de tot a l'amargor del desamor, el descobriment que el món pot ser també un lloc terrible i absurd i que no hi podem fer res: ho acceptes o saltes pels penya-segats de Brighton amb la Lambretta de Sting i el rerefons musical de The Who.

3 comentaris:

David ha dit...

Quadrophenia! Encara recordo l'emoció del primer cop que la vaig veure. Aquest film va provocar que una onada de nois (i alguna noia) s'afegissin a allò que es va anomenar revival mod. Retrata perfectament, com dius, què significa ser adolescent.
Salutacions!

ricard ha dit...

Com pots veure, aquest és un bloc molt nostàlgic.

Gràcies pels teus comentaris i enhorabona pel teu bloc, que és excel·lent.

David ha dit...

Bé, no sé si és nostàlgic i si ho és, és amb raó. Com dius al darrer post, resulta que el cinema de fa uns quants anys és, en general, molt millor que el d'ara.
Gràcies a tu, amb el teu blog aprenc moltes coses sobre un món que no domino gaire. Salut!