dijous, 25 de febrer de 2010

SHUTTER ISLAND


Després d'"El cabo del miedo", Scorsese aborda novament el gènere del suspens terrorífic en aquesta adaptació d'una novel.la de Dennis Lehane ("Mystic River"). Tot i treballar amb material aliè en els dos casos ("El cabo del miedo" era un remake), els dos films il.lustren a la perfecció un dels seus temes majors: la culpa i la seva expiació. D'altra banda, homenatja novament Hitchcock i també el cinema de terror de sèrie B de l'escola de Val Lewton; en aquest sentit, l'atmosfera gòtica està plenament aconseguida gràcies a una fotografia i una realització expressionistes i a la presència imponent de l'escenari: un hospital psiquiàtric per a criminals pertorbats ubicat en una illa en edificis del temps de la Guerra de Secessió, inclòs un fort que allotja els bojos més perillosos (que em va recordar la torre enigmàtica de la biblioteca del convent a "El nombre de la rosa"); finalment, però, és en un far -que remet a una llarga tradició d'històries de misteri- on tindrà lloc la resolució del film, que és de bon tros el menys reeixit de tot. Però no puc revelar res més.

Diuen que és la pel.lícula més taquillera del tàndem Scorsese-DiCaprio; sobre si és la millor de les que han fet junts, les opinions estan més dividides. Jo només diré que des de "La edad de la inocencia" continuo esperant una altra obra mestra absoluta del senyor Scorsese. Però que fins en els seus títols fallits, que en té uns quants, hi ha més tones de bon cinema que en el noranta per cent de les produccions que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic.

1 comentari:

Mireia ha dit...

Vaig trobar que és una pel.lícula molt inquietant i plena de suggeriments que, malauradament, queden dissipats conforme transcorre el metratge. El punt de partida és d'allò més intrigant i reconec que el tema és de difícil resolució, però penso que els guionistes en podrien haver tret més suc, com es diu vulgarment. En aquest sentit, i ja que el Ricard les compara, em va agradar molt més "El cabo del miedo", sense punt de comparació, vaja. Tot i així, i pel que fa al final, discrepo amb el Ricard, ja que jo el vaig trobar bastant original. El que no em va acabar de convèncer (però això ja ho sabia abans d'anar a veure la peli) és el Di Caprio, no perquè no ho faci bé, ja que el nano s'hi esforça, però és que el seu físic continua sense encaixar-me en el paper d'un poli curtit per la vida, que ha viscut l'horror d'alliberar un camp d'extermini i la pèrdua tràgica de la seva dona, el trobo massa maquet, massa finet i, encara que està al mig de la trentena, té un aspecte massa juvenil per a aquest tipus de papers... en fi, que jo hi hauria posat el Christian Bale o el Colin Farrell, per dir-ne un parell... De tota manera, és una peli recomanable i digna de Scorsese, sens dubte, amb menys violència explícita del que és habitual en el seu cine.