Lamentem la inesperada i prematura mort de Manolo Solo, genial secundari del nostre cinema, darrerament elevat a la categoria de protagonista gràcies a Víctor Erice ("Cerrar los ojos") i -a falta de veure els seus treballs més recents-, Avelina Prat, qui fonamenta "Una quinta portuguesa" (2025) en la presència de l'actor, capaç de transmetre amb el to de veu i la mirada una infinita malenconia, de desprendre una infinita tendresa. Sense ell (ben acompanyat, però, per la veterana Maria de Medeiros i la menys coneguda Branka Katic), aquesta prudent i poètica faula al voltant de personatges desarrelats, no seria la joia que és, una petita gran pel·lícula en què la humanitat s'eleva sobre una trama senzilla, que inclou, però, una o més suplantacions d'identitat.
