Després de dos títols d'imatge real -"Misión: imposible. Protocolo fantasma" (2011) i "Tomorrowland: El mundo del mañana" (2015)-, i potser per rescabalar-se del fracàs d'aquesta segona, Brad Bird torna a territori conegut, el de l'animació, i, per a més seguretat encara, recupera els seus personatges de més èxit i planteja una continuació de "Los increíbles", producció del 2004 sota el segell de Pixar que presentava les aventures d'una família de superherois condemnats a exercir de persones normals i corrents. "Los increíbles 2" no és ni millor ni pitjor que el primer lliurament: ben estructurada dramàticament, manté l'encert dels escenaris sixties i jamesbondians, com la casa ultramoderna que els cedeix el milionari que desitja que els superherois siguin novament legals, i conserva la facilitat per crear gags, centrats la majoria en el personatge del petit Jack Jack.
Són pel·lícules tècnicament perfectes i molt divertides però, personalment, els trobo a faltar la màgia de "Ratatouille" (2007).