Perquè copiar, copia tothom. Haneke es va copiar a si mateix en el sentit més literal possible amb la versió americana de "Funny Games".
"Happy End" (2017) no és una còpia en sentit estricte però sí una mena de film-compendi que recull personatges i temes ja abordats en la seva filmografia: la violència, per descomptat, i també la representació de la violència o la seva relació amb les tecnologies de la imatge ("El vídeo de Benny", la mateixa "Funny Games"), l'eutanàsia ("Amor") o el racisme ("Código desconocido", "Caché").
Però no resulta un inconvenient que ens parli de coses que ja sabem quan ho fa amb tanta mala llet, ni cal que es disculpi per oferir novament un retrat despietat de la burgesia europea contemporània.
Potser el més original del darrer film de l'austríac és el seu to de comèdia negra, que no oculta, però, un missatge profundament pessimista: vivim alienats, condemnats pel nostre egoisme a la solitud més absoluta i terrorífica.