EL INFIERNO

Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs. 

Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte. 

En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel"). 

La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson. 

"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima. 

Compareu els fragments:

 

EL INFIERNO

Algunes ressenyes sobre "El infierno" (Luis Estrada, 2010) apunten que pertany al gènere comèdia. Potser és que els signants només n'han vist els primers deu minuts, que presenten el retorn a Mèxic del protagonista, exiliat durant vint anys als Estats Units, i mostren, amb el contrapunt del somriure omptimista del Benny i la música simpàtica d'un corrido, el brutal desgavell d'un país en què la corrupció i la misèria són presents fins a extrems surrealistes.

Res més lluny de la veritat. A mesura que l'acció avança i ens mostra el dia a dia dels narcos, descobrim que rere les bromes, els gestos afables i les donacions a l'Església, els homes que controlen el tràfic de drogues són monstres desnaturalitzats que no coneixen altre llei que l'ull per l'ull ni altre déu que els dòlars; les institucions estan totes venudes, les venjances són terribles i les morts esgarrifoses; i quan el Benny, ràpidament reconvertit de bon noi a assassí implacable, li pregunta al Cochiloco si no té por d'anar a l'infern, aquest li respon que ja hi són, a l'infern; i és impossible escapar-se'n: la violència és l'única sortida i condueix a la mort, que cal esperar amb un somriure, tot follant amb putes, bevent cervesa o esnifant coca, o tot al mateix temps; i els estalvis serviran per tenir la tomba més maca del cementiri, si convé amb música de corrido incorporada.

Entre Scorsese i Peckinpah, Estrada controla amb pols narratiu molt ferm un relat terrible que funciona com a tragèdia contemporània i com a denúncia sense pal.liatius d'una situació insostenible que difícilment es resoldrà mentre els Estats Units siguin tan bons clients.